divendres, 6 de maig de 2011

AMNÈSIA


Em desperto angoixat, sense saber on sóc i el primer que veig, encara boirós, és la cara d’una infermera que em mira somrient. Mou els llavis, m’està parlant però jo no la sento. Poc a poc començo a recuperar els sentits, primer el tacte, noto com m’agafa la mà i la colpeja suaument, després l’olfacte i puc percebre una olor inconfusible a gasses i medicaments. Per últim l’oïda. Com és troba? em pregunta. Voldria contestar-li però no puc articular ni una sola paraula, provo de moure el cap i quan ho faig un fort dolor al front em fa desistir. Sóc dins d’un llit d’hospital, en una habitació de parets blanques, asèptiques, des d’un gran finestral la llum del sol em fa aclucar els ulls enlluernat. Un suport per damunt del llit sustenta una bossa transparent, de les de sèrum, amb un tub que va fins a una via que duc al braç. Em pregunto que hi faig aquí, com hi he arribat, no puc recordar res. La infermera continua somrient mentre m’arregla els llençols, mira el nivell del sèrum, em fa beure una mica d’aigua amb l’ajuda d’una xeringa,  i en acabat se’n va. 
Fent esforços per intentar recordar, em vénen al cap retalls esbiaixats, en un em veig dins un cotxe, condueixo sol per una carretera secundària, deserta, envoltada de bosc, en un altre és de nit, hi ha lluna plena i corro esverat per un bosc, com si algú m’encalcés, corro i corro i de sobte s’entrecreua la branca més baixa d’un arbre que em queda  a l’alçada de la cara, després un cop sec, un dolor intens i... la foscor. 
Torna a entrar la infermera, aquest cop acompanyada d’un metge i d’una altra persona amb ulleres de sol negres que no es treu per res, segur que és policia.
El doctor se m’acosta i em pregunta si puc parlar, ho fa amb amabilitat, jo ho intento, moc els llavis, però cap so surt de dins la meva boca, ho torno a intentar sense èxit i ell mou el cap fent que no, ho fa mirant el policia que li diu alguna cosa a l’orella que no puc sentir. Surten de l’habitació i la infermera m’explica aleshores que un conductor m’ha trobat de matinada, caminant pel voral d’una carretera, desorientat i confús i m’ha dut fins aquest hospital i que ha dit que potser algú m’havia atacat, per robar-me, que de fet no duia ni documentació, ni mòbil, ni res, que tenia un fort cop al cap i diverses ferides de poca consideració i que no m’hi amoïnés que tot plegat no era res. M’explica tot això traient-li importància i sense esperar que jo respongui, després se’n va.  M’han atacat per robar-me?  Però qui?  
Tanco els ulls i em vénen més records inconnexes, ara sóc en un bar de carretera, bevent i rient amb una noia que no conec, ho potser sí que la conec però no me’n recordo, ens ho estem passant bé, riem i bevem molt i després sortim, a fora hi ha més gent, ens miren, la miren a ella,  jo els dic alguna cosa i ells em contesten amb gestos obscens, cridant, insultant-nos. La noia i jo pugem al cotxe i marxem.
Una altra infermera entra empenyent un carro metàl·lic ple d’estris diversos, se m’acosta i de manera barroera em lliga una goma al braç, l’estreny i connecta un tub de buit a la via que de seguida s’omple de sang, després repeteix l’operació amb un altre tub i encara amb un tercer. És per fer-li unes anàlisis, em diu abans de sortir. Quan surt em sembla veure a fora, dret al costat de la porta, parlant amb algú altre, el policia d’abans.
Em vénen més retalls al pensament, cada cop més clars, aquest cop torno a córrer pel bosc, però ara no em persegueix ningú, sóc jo el que corro darrere algú,  sí, empaito aquella noia del bar, ella corre davant meu a pocs metres, mira enrera i crida, corre i s’entrebanca amb unes pedres i rellisca i cau i xiscla, jo li caic al damunt, li agafo els braços, ella forceja, intenta colpejar-me la cara, m’esgarrapa, però jo, més fort que ella, l’estrebo, li travo els braços i sense pietat li clavo un ganivet de fulla curta però ample que duc als dits, un cop, dos, tres, al pit, al ventre, al coll, fins que ja no es mou. El cor em batega sense control, me’l noto a la gola, m’alço i me la miro ebri d’adrenalina, després corro cap a la carretera un altre cop, esgarrifat però assedegat, corro i de sobte s’entrecreua la branca més baixa d’un arbre que em queda a l’alçada de la cara, després  un cop sec, un dolor intens  i... la foscor. Foscor i silenci. 


Amb aquest conte he quedat finalista del  2on Concurs de contes "Castell de la Tossa", organitzat per la regidoria de cultura de l'Ajuntament de Sta. Margarida de Montbui, dins el marc de la Fira del Bou.

 

4 comentaris:

Montserrat ha dit...

Enhorabona Ritxi!!
El perseguit que persegueix...

Ma. Rosa ha dit...

MOLTES FELICITATS!!! MOLTES.

Susanna ha dit...

Moltes felicitats Ricard,
Una pregunta, per què t'agraden tant les històries on els protagonistes son els ganivets?
Era una broma...com sempre genial!

Rosa María ha dit...

Felicitats!!