divendres, 29 de juliol del 2011

LA MADELAINE

 
“La Madelaine”  RAMON CASAS.  Oli sobre tela  117x90   Museu de Montserrat
Font: Viquipèdia


Paris despertava, el Sena mostrava la seva pell de plata a les primeres llums del matí. Ella estava asseguda, sola en un racó d’aquell bohemi cafè, ullerosa i amb la mirada extraviada. Un havà Davidoff - Chateux Margeaux apagat penjava entre els seus dits, no s’havia adonat que un floc de cendra, al caure, li havia embrutat la falda. Damunt la taula, a la vora d’una copa plena de licor de cassís, la seva mà mig closa però amb tensió feia palesa l’aflicció que la corsecava. El maldol evident no li treia ni una engruna de bellesa a la seva cara, contràriament feia més desitjable encara acostar-s’hi amb la intenció d’allunyar tanta tristesa d’aquell rostre.  
Des que l’havia conegut, la Madelaine havia viscut en un somni. Ell era tan atent, tan galant, tan home i tan sensible a la vegada, que les hores al seu costat li passaven sense adonar-se’n, saturades de felicitat. Perdudament enamorada com estava no va veure venir un revolt tancat en la ruta de l’amor, en el que inèrcies desconegudes van precipitar el seu amant als braços d’una altra dona. L’amor va fer un sotrac i al galant se li van oblidar les atencions i la passió que li professava es va esvair. A la cuneta de la vida van quedar només, les restes d’un cor fet a miques i les marques d’un amor que ja no era.
Ara, depauperada, asseguda en aquell bar, mentre esperava que els gendarmes la vinguessin a buscar se n’adonava que malgrat que la gelosia li havia negat els ulls de ràbia i plors amargs, mai hauria d’haver clavat les tisores de brodar al pit d’aquell home, manllevant-li la vida. 



dilluns, 25 de juliol del 2011

QUITANÇA

Lluís Ifer va entrar al despatx que tenia en aquell soterrani fosc i llòbrec al Soho de Londres, un cop a dins va tancar la porta darrera seu i va respirar a fons un parell de cops com si hagués enyorat aquella pudor d’humitat que inundava l’estança.  De la butxaca de l’americana és va treure un plec de papers rebregats i esgrogueïts que va deixar damunt la taula, es va asseure i d’un calaix va treure una ampolla d’absenta. Se’n va servir un got i en begué un glop mentre somreia i es pentinava l’esmolada perilla blanquinosa. Estava content, acabava de cobrar el que li pertocava d’un contracte que ja feia un temps que se li resistia. Va agafar el plec de papers, se’l va remirar i va somriure al contemplar la signatura estampada amb sang a la darrera pàgina: Amy W.
Després satisfet el va guardar a l’arxivador junt amb els del Jimi, la Janis, el Jim, el Kurt, el Brian...

diumenge, 24 de juliol del 2011

EL FANTASMA DEL MERCAT COBERT






He trepitjat la reixa de forja que amaga un brollador, en la qual si representa, com a homenatge,  la silueta de l’antic mercat cobert d’estil modernista que hi va haver en aquesta plaça al tombar del segle XX.  I al fer-ho s’ha fet el silenci. I tot s’ha aturat.  Els coloms que, espantats per la canalla que juga a la vora havien alçat el vol, ara romanen inerts a l’aire, els nens estàtics miren una pilota suspesa i l’aigua del sortidor sembla glaçada; un cambrer aturat a mitja passa, sostén la safata en un equilibri impossible i la botiguera de l’òptica s’agafa a una escombra que, immòbil, acarona un núvol de pols en estranya suspensió. Tot sembla una postal. Una imatge antiga en color sèpia  que a poc a poc es desdibuixa.
La plaça s’ha buidat de cop, i acte seguit, amb la rapidesa que un tramoista canvia d’escenari, l’omplen els carros plens de sacs d’arpillera i bocois de vi, els carreters a la vora, malparlen i esgoten els cigarrets de picadura i un brogit de gent envolta l’edifici octogonal que ara presideix la plaça. Les peixateres criden les excel·lències de la seva mercaderia, un hortolà espanta les mosques d’un cove de vímet ple de préssecs de vinya i una carnissera grassa  obra amb un tallant uns caps de xai per fer a la brasa mentre a la vora una àvia escura quatre rals d’un rònec moneder.
Un estrany pessigolleig em recorre l’espinada al sentir les olors que m’inunden, de sardina de la costa, de cireres de cor de colom, de palla fresca i fems de cavall, de fum de tabac i cafè de mitjó, de bacallà sec i arengada de caixó. 
Una gitana se m’acosta i em demana la mà.
-Li dic la bonaventura senyor?-
Jo em deixo fer, embadalit.
-Faci, faci...-
Amb uns dits ennegrits em ressegueix les línies de la mà i obre uns grans ulls, em mira i diu.
-Vostè no hauria de ser aquí. Faci el favor de tornar per on ha vingut, però abans doni’m la voluntat, amb sis rals seré ben pagada.- i em pica l'ullet.
Després, d’un clatellot he tornat al present. Era la xicota que irada em deia.
-No escoltes mai el que et dic, on eres?
-Al passat, reina, al passat -
No m’ha tornat a parlar.

dimarts, 19 de juliol del 2011

SETZE PARAULES

Una colla d'aprenents, afeccionats a la escriptura ens hem proposat un divertit joc: Es tracta d’escriure un relat que contingui les setze paraules triades a l’atzar entre tots i, si pot ser, que tingui certa gràcia. Aquest és el meu.


LA TRANSMUDANÇA D'EN PALOP

En Palop era un home maltractat. Feble, indecís, covard i somnàmbul que transitava per la vida amb el cap cot, menat a cops com els animals de tir, dominat per la seva dona, alta, grassa i lletja, que li passava un pam i que tenia unes mans com paelles de fer l’arròs. Helga es deia i era filla d’un oficial de la SS destinat a Auschwitz a qui van fer fora per massa macabre. L’Helga que havia heretat el pitjor de son pare, estovava a en Palop a diari, per qualsevol cosa destil·lava una violència compulsiva en forma de mastegots i bufetades que queien indefectiblement damunt d’ell. L’únic moment en que la dona se n’estava de pegar-lo, era quan el pobre homenet, víctima del seu somnambulisme, es passejava per la casa esmaperdut, remenant calaixos, posant-se una corbata aquí, traient-se-la allà, sortint al jardí, agafant la regadora i regant un arbre que feia anys que era mort. S’encantava mirant un núvol i quan aquest, esvaint-se, destapava una lluna plena deia senyalant-la: mira, Mart  i somreia com un babau. La seva dona se n’estava de pegar-lo sí, i l’atent lector es preguntarà, perquè? Perquè es reprimia una fera tan despietada només en aquelles circumstàncies? Doncs per por. Havia sentit a dir a unes avies seves, tarotistes i quiromàntiques, que els somnàmbuls són, en realitat, ànimes de l’infern que posseeixen les persones mentre aquestes dormen, fan ús del seu cos contra la seva voluntat, en favor d’interessos diabòlics i que si mai es despertava a un somnàmbul hi havia el risc que s’escapés el dimoni que duia a dins i posseís la persona més propera. Això i res més és el que feia que l’Helga no aprofités la inconsciència d’en Palop per estomacar-lo encara més.  
I en Palop això ho sabia. Era fàcil de saber, tant sols havia de portar un control dels blaus i morats que duia abans i després de dormir. N’era conscient, però mai va saber aprofitar-se’n, es conformava de saber que mentre circulava adormit la seva dona no el pegava, un blau menys, pensava l’innocent.  Una nit però, això va canviar. Després que la seva dona li estampés un plat de sopa bullint a la cara al mateix temps que li donava un clatellot amb aquelles mans de ferro que tenia, en Palop va dir, s’ha acabat.  I decidit, va fingir estar somnàmbul, s’aixecà a mitja nit, és va posar una corbata de llunes damunt la samarreta imperi i amb calçotets de cotó pel camal esbocat dels quals li vessava gronxant-se ara un ou, ara els dos, va sortir al carrer amb pas lent i els braços estesos endavant, sense vacil·lar ni un moment, regatejant obstacles amb els ulls mig clucs i mirant de reüll l’Helga, que el seguia de prop. Tres cruïlles més enllà de la casa on vivien, en Palop s’aturà de sobte i darrera seu ho feu l’Helga que ja estava més acollonida del que havia estat mai abans, doncs en els seus passejos onírics en Palop no havia passat del jardí. Van transcórrer uns minuts i just quan ella, nerviosa, anava a tocar-li l’esquena,  ell es va girar d’una revolada i amb la boca oberta de bat a bat li va clavar un crit descomunal a un centímetre de la cara. Un crit felí, ferotge, que li va sortir de la més insondable víscera, arrossegant tota la rancúnia acumulada durant tants anys, un crit pudent i humit que li transfigurà la cara i que va fer que l’Helga fugís esporuguida com si hagués vist un dimoni mentre, la llum d’un fanal pròxim feia brillar l’únic ullal que li quedava a en Palop, ja que l’altre li havia fet saltar ella d’un cop de puny feia ja uns quants anys.
I després en Palop, sol al mig del carrer, gairebé nu, es va posar a riure, es va recargolar de riure embogit per l’adrenalina. I per primer cop en molt de temps, després d’actuar com una bèstia, es va sentir com un home.
Aquella nit va dormir en una pensió propera, va compartir habitació amb un baliga-balaga alcohòlic a qui va explicar la seva proesa i amb qui es va partir, bevent a morro, una ampolla de cassalla barata després que aquest l’admirés com un ídol i alabés la seva gesta a canvi d’una estona més de borratxera en aquell forat anàrquic on van acabar la nit.
L’endemà en Palop es va despertar suat, amb el cap tèrbol, però amb una mena de felicitat renovada que espurnejava dins seu com un peix viu dins un puny clos. Va mirar per la finestra i entre els arbres va veure la llum del sol com no l’havia vist mai, de colors i titil·lant com quan era petit i feliç mirant-la a través d’un calidoscopi.

 



dissabte, 16 de juliol del 2011

CALIDOSCOPI

                                                        Fotografia baixada de Viquipèdia




Va mirar a l’interior del calidoscopi i ja no en va voler sortir mai més. Ara és contorsionista en un circ de cristalls i vidres de colors.



diumenge, 10 de juliol del 2011

DIARI D'UNA INVASIÓ SUBTIL ( VIII i últim )


Diumenge. Dia 1er.
M’ha despertat el silenci. Un silenci anormal, absolut i premonitori, que ni els ocells s’atrevien a trencar. He cridat al Calders, a La Plata, a les bessones... però les meves paraules han ressonat per les parets de la casa buida, ningú enlloc omplia res.  A la cuina, però, una cafetera  acabada de fer, omplia d’olor de cafè l’ambient al costat d’un bol ple de magdalenes, al jardí les hortènsies havien florit inexplicablement i damunt la taula del porxo un clavell vermell es marcia  mentre a la gramola  sonava un tristíssim tango de Gardel. 


dissabte, 9 de juliol del 2011

DIARI D'UNA INVASIÓ SUBTIL ( VII )


Dissabte. Dia 7e.
Ja ho he decidit,  el meu esperit emprenedor m’ha fet veure que el millor era que obrís una llar d’avis, un original geriàtric, al cap de vall la casa ho permet i amb poques reformes ho tindria resolt, a més, segur que per aquestes situacions l’estat dona alguna subvenció i tot.
Per celebrar-ho he obert i ventilat la sala gran i he anunciat ball de festa per aquest vespre. Les bessones han preparat  brioixos salats i pastes seques, en Balaguer i en Calders han arreglat una gramola que feia una pila d’anys que no sonava, i han tret la pols a un munt de discos vells, en Sans i La Plata han fet centres amb flors de tardor i falgueres i han penjat garlandes i Mikolai ha afinat un acordió que guardava al seu bagul per a les grans ocasions.
El ball ha resultat un èxit, he estrenat un jersei preciós amb quatre mànigues, hem vist plorar Mikolai mentre tocava amb l’acordió belles cançons de la seva terra, en Calders i en Balaguer han ballat fins a no poder més amb les bessones agafades al coll, ball del fanalet inclòs i en el moment més càlid de la nit se m’ha acostat La Plata, vestida  amb una falda cenyida amb un gran tall al costat per on s’entreveia una cama folrada de malla negre,  amb un clavell vermell als llavis i hem ballat un tango de Gardel memorable. Hem brindat amb cava, i la nit, ves per on, se’ns ha fet curta.


divendres, 8 de juliol del 2011

DIARI D'UNA INVASIÓ SUBTIL ( VI )


Divendres, dia 6è
Mentre llegia el diari m’ha destorbat el soroll d’unes passes damunt la grava del jardí, i per la finestra he vist acostar-se un senyor més ample que alt, amb gorra de xofer i un bigoti espès i gruixut. Mentre venia m’he atrevit a fer-me apostes sobre la seva procedència.  Pel bigoti hauria dit que era de la Toscana, o potser Cors, però he fallat i ha resultat ser un taxista de Barcelona, de nom Sans, aficionat a les flors, que ha decidit vendre’s el taxi i jubilar-se, a casa meva, és clar. L’he deixat passar, què havia de fer?
A la tarda m’ha demanat els estris de jardiner i m’ha renyat per tenir les hortènsies tant descuidades,  després amb un somriure sota el bigoti m’ha donat un copet a l’esquena i m’ha tranquil·litzat dient-me que quan arribés la primavera no hi hauria flors tan boniques en tota la comarca i s’ha posat a remenar la terra, mentre xiulava una cançó de la Núria Feliu.  


dijous, 7 de juliol del 2011

DIARI D'UNA INVASIÓ SUBTIL ( V )


 Dijous. Dia 5e.
Havent dinat, i mentre preníem un dels excepcionals cafès d’en Calders, ha arribat La Plata, una argentina de cames infinites i ulls negres com la culpa. Casada i separada per tres vegades, ens ha explicat que era professora de tango però que ja no tenia edat, i li havien arribat veus d’aquest lloc, on el retir resultava tant extraordinari i que havia decidit  venir-hi. En Balaguer l’ha ajudat a pujar les maletes, mentre li explicava no sé què d’un parent seu que va emigrar a Buenos Aires. Jo ja no he dit ni piu.
Hem sopat  plegats, una sopa de col i remolatxa deliciosa que ha preparat Mikolai, típica del seu país i després hem encès el foc a terra i com una gran família ens hi hem reconfortat. Les idèntiques Oliana i Olivella, que no paren de fer mitja, m’han assegurat que m’ordirien, a quatre mans, un jersei de llana bona. Jo mirant-me’ls a tots, reunits a la vora del foc, he pensat que això ja començava a semblar La Columna Internacional.


dimecres, 6 de juliol del 2011

DIARI D'UNA INVASIÓ SUBTIL ( IV )


Dimecres. Dia 4rt.
Quan he baixat a esmorzar ja s’havien acabat les magdalenes però les persianes feien més goig que noves. La resta del dia a transcorregut amb total normalitat, si és que això encara és possible, però quan ja fosquejava s’ha presentat la Mikolai, una àvia ucraïnesa d’ulls clars,  més alta que jo, forta com un roure i arrossegant un bagul tan gran com ella,  m’ha clavat els ulls de color de plom i m’ha dit que era filla d’una casta de cosacs dels Carpats i que des de que el seu país va assolir la independència que no s’hi sentia bé, s’havia fet gran, trobava a faltar aquella cosa soviètica i li calia canviar d’aires. Sense discutir, l’hi he deixat triar habitació per una simple qüestió de pes i d’estatura.
Després de sopar ens ha captivat  explicant-nos que de jove havia conegut a Nicolai Gógol, i que una sola nit va ser suficient per enamorar-se’n perdudament, tanta va ser la passió que fins hi tot va fer-la sortir en una de les seves novel·les. Això, es clar, no tothom s’ho ha cregut.    

dimarts, 5 de juliol del 2011

DIARI D'UNA INVASIÓ SUBTIL ( III )

Dimarts. Dia 3er.
Hem dinat tots tres junts, després en Calders ha fet cafè, el fa boníssim i en Balaguer m’ha explicat que els llistons que sustenten les persianes s’hauran de canviar, però que no m’hi amoïnés que quedarien com noves.
Atordit per tot plegat he decidit evadir-me una estona a la sala d’estar, amb la intenció de llegir, però no ha estat pas possible doncs assegudes al meu sofà, fent mitja, he trobat dues padrines bessones, menudes, d’ulls vius i ulleres penjades al cap de vall del nas. Abans que pogués dir res s’han presentat, Oliana  i Olivella, cosidores de tota la vida, ara jubilades, solteres i sense compromís. M’han promès que no em serien molèstia, que amb poc es conformaven  i que amb el meu permís s’ instal·laven  a l’habitació del darrera.
No he sabut dir res, tan dolces i petites com dues panses i més bones que un vi d’Alella, qui s’atreviria a fer-les fora?


dilluns, 4 de juliol del 2011

DIARI D'UNA INVASIÓ SUBTIL ( II )

 
Dilluns. Dia 2on.
M’han despertat veus al pis de baix, era tard, ahir em va costar adormir-me. A la saleta, en Calders estava parlant animadament amb un home, alt i prim, de cabells blancs i escassos que duia la meva bata damunt d’un pijama també  meu.
Bon dia mestre i vostè qui és?  –Li he preguntat  irat i desafiant–.
Bon dia jove, em dic Balaguer, soc fuster jubilat i crec que hi estaré prou bé en aquesta casa.
Però què voleu dir que hi estareu bé?  això és casa meva, em preneu la intimitat i la roba de nit. Què us heu cregut?
Va home, no s’ho prengui així,  –m’ha volgut calmar en Calders–  compartirem habitació, som bona gent i amb prou feines li farem nosa. A més en Balaguer, ha promès que li arreglarà les persianes que, tot sigui dit, ja els hi toca.
Han seguit parlant  tranquil·lament  mentre jo esmorzava astorat.



diumenge, 3 de juliol del 2011

Des d'avui i fins diumenge que ve, penjaré cada dia una curta crònica del relat en forma de diari amb el qual he guanyat el 12è Certamen literari  Premi Ciutat de Sant Andreu de la Barca, en la modalitat de relat curt en català. Aquest certamen l'organitza el Fòrum Cultural Gaspar de Preses forumgaspardepreses.blogspot.com i l'Ajuntament de Sant Andreu de la Barca, entitats a qui agraeixo el premi i la iniciativa.


DIARI D'UNA INVASIÓ SUBTIL    ( I )

Diumenge. Dia 1er.
Només despertar he tingut la certesa que alguna cosa grossa havia de passar. Una olor de cafè omplia l’ambient i això no passava des que visc sol. He baixat a la cuina i m’he trobat un avi, menut i arrugat, assegut a taula, prenent cafè i menjant-se les meves magdalenes. M’he fregat els ulls, pensant que  era cosa de la son, però no.
Bon dia  –m’ha saludat l’home amb naturalitat–  ha dormit bé?
Què representa això? Qui sou vos?  –He cridat amb certa irritació–.
Em dic Calders, sóc jubilat i m’acabo d’ instal·lar. Aquesta casa és prou gran, a vostè li sobre espai i li falta companyia i jo sóc un pobre vell sense família ni llar.
He pensat que no havia conegut mai ningú tan barrut, i he estat a punt de cridar a la policia,  però el pes de l’argument m’ha fet donar-li la raó, la casa és gran i a mi fa temps que em cau al damunt.