dijous, 1 de novembre del 2012

AMOR EN BLANC I NEGRE

                                                                                        Fotografia d' Averneta de Bolcdefotos.cat


Quan la Greta i el Gregori es van tornar a trobar havien passat molts anys, però a tots dos els va semblar que encara conservaven un aspecte immillorable. Ella mostrava una figura esvelta, però amb el volum curvilini perfecte per omplir el vestit de ras blanc que duia posat. Aquell mar de nacre voluptuós, provocava que els ulls de l’observador hi quedessin atrapats sense remei, per discrets que fossin. Tenia la pell de la cara d’una delicadesa floral i aquella lleu vermellor a les galtes que l’hauria fet semblar de províncies sinó fos perquè la Greta era una dona tremendament elegant.  Igual que ell, el Gregori, que sempre vestia jaqueta de tweet creuada, com un aristòcrata, i que la sabia dur d’una manera tan informal que encativava tothom. A sota de la camisa de cotó fi amagava uns pectorals de nedador, folrats d’un enrinxolat pèl ros, que despertava l’admiració en elles i en ells. Era alt, amb naixents arrugues al front, el cabell ondulat i lluïa sempre ulleres que no necessitava, però que es treia i posava amb la distinció del gest precís. Tots dos tenien els ulls blaus. Aquell blau dels mars del sud, fosc i intens que desarmava a qualsevol que gosés creuar la mirada.

Per celebrar el retrobament, van voler sopar en aquell restaurant de la cala Monjoi, aïllats de la voràgine turística. Un restaurant petit i amagat que als anys seixanta tan sols coneixien quatre actors de cinema enamorats de la Costa Brava. El raconet íntim on s’havien conegut i embriagat a base de Cuba libres, tan de moda llavors, i de l’olor reïnosa que fluïa dels pins. Ara, tants anys després van sopar plats impossibles que no van entendre ni ho van voler, perquè en tenien prou d’estar junts i saciar el desig revivint vells records. Després els va semblar que no podien seguir de cap altra manera que ocupant, d’amagat, la suite d’aquell hotelet de Llançà, a la vora de les roques, on s’havien descobert cada plec de pell en un instant sublim que havia de durar per sempre. Van tornar a asseure’s als peus del tàlem i es passaren la nit perduts en la blavor dels seus ulls i acariciant les dermis, encara tan joves. I així els trobà la matinada, com si el temps passat els hagués calmat el desig del cos, però no el de l’ànima.

El sol encara no havia sortit del tot per damunt la ratlla de l’horitzó quan va entrar, sense obrir la porta, aquell àngel encorbatat, funcionari de les més altes esferes i els hi va etzibar: 

— Benvolguts amics, el temps d’espera s’ha acabat, per fi, després de fer les comprovacions pertinents i les degudes tramitacions em plau comunicar-los que, definitivament, es poden quedar per sempre més al cel dels enamorats. Siguin benvinguts.

I els tres s’ompliren unes copes per brindar, amb xampany francès, això sí,  que feia més per l’ocasió.