dijous, 14 de juny del 2012

RESTART II




 
                                                                             Foto d’ Aga Sawala, baixada de Street art utopia


La primera figura va sortir al mur del cementiri. Ningú s’hi va fixar. Poc a poc, van anar aflorant cares a tota mena de pedres i maons, a les façanes, a les tàpies. A vegades trencaven el revestit de guix i entre esquerdes sorgien fesomies, ara humanes, ara grotesques.  
Aviat van sortir rostres als carreus gòtics de la catedral, a les columnes del temple romà, a les pedres romàniques de l’ermita del coll. Cairons severs de mirades vigilants, espies de terrissa i granit amb ulls escrutadors. Éssers remots que reclamaven l’herència que ens van deixar i que, en la nostra deixadesa,  vam malbaratar. Valors oblidats, honors i dignitats perdudes, esforços que la bona vida ens havia dut a ignorar.
I les rigoroses efígies ens van avergonyir. Ens van fer sentir tanta vergonya que, com nens petits després de fer una malesa, vam tornar a les nostres cases, ens vam ficar al llit i vam plorar. Després vam abraçar-nos a les nostres dones i als nostres homes, als nostres fills i filles, pares i mares. Ho vam fer amb llàgrimes als ulls d’alegria i penediment.  L’endemà, netes les consciències,  en néixer un dia nou, vam recomençar amb tota la força  perquè, com havia dit el poeta: Tot estava per fer i tot era possible.