diumenge, 4 d’octubre del 2015

ESCENES SOMIADES I

Andanes.


El noi recorre amb neguit les andanes d’una estació gèlida, en blanc i negre. Puja i baixa de trens buits amb destinacions incertes i busca pels compartiments amb seients vells i entapissats arnats. Els ulls d’un blau cobalt intens escorcollen els racons amb desfici. Duu una estrella vermella sargida a la gorra caqui que li tapa la closca xolla, suada, que fa una olor salobrosa. Els braços balders s’intueixen ossuts sota una camisa negra que li ve ampla. Les mans de dits llargs on hi mostra la paraula LOVE tatuada, una lletra a cada falange, entren i surten nervioses de les butxaques dels texans ratats.

Busca la noia. Busca desesperadament la noia del somni. La pressent, sap que  hi ha de ser, n’està segur perquè l’ha somiada d’aquella manera que se somien. Perquè ells se somien a voluntat. I com que és així, es troben.

Troba la noia al darrer compartiment d’un vagó desballestat, amb els ulls d’un verd salze esvaït, mig tapats pels flocs escapats d’una cabellera recollida, negra, arrissada, mirant més enllà dels vidres trencats. Sense arracades, sense anells als dits, sense collarets ni braçalets. Asseguda a la punta del seient, rígida, la càmera de fotos penjada en bandolera amb la cinta tensada que li fa ressaltar els pits petits, punxeguts, sota una samarreta blanca amb olor de sabó de Marsella. Les mans tamborinegen damunt els genolls prims, els texans estripats i apedaçats per sota amb roba de quadres de colors vermell i negre. Els llavis prims, incolors, en prou feines dibuixats, esbossen un somriure en girar-se.

El noi s’hi asseu al davant, respira fons i es refà. Havia pensat que ja no es trobarien, però ara mira dins el verd profund dels ulls d’ella amb el blau encès dels seus ulls. I només amb els ulls es parlen. Sense dir res s’ho diuen tot. Que des del darrer somni s’han trobat a faltar, que es desitgen, que s’anhelen les carícies, que cobegen les sentors de cada plec de pell. Que es necessiten i ja no poden somiar l’un sense l’altra. I s’aixequen i se’n van de pressa per l’andana glaçada amb el desfici dels amants que s’estimen d’amagat i es fan l’amor pels racons amb bogeria. 


dimarts, 28 de juliol del 2015

SEDA




Eruga.

Era divendres al vespre i esperàvem amb candeletes que arribés el pare de viatge, de València. Sempre arribava tard. A vegades ja havíem sopat i, en pijama, ens fèiem durar el got de llet per no haver d’anar a dormir. Tan bona que era la llet condensada amb aigua calenta comparada amb la natural que només ensumar-la em feia vomitar, i havia de reprimir les ganes de veure-me-la d’un glop. Acabava de començar la novel·la que emetien per l’UHF,  La dama de las camelias,  quan vam sentir el soroll tan esperat. Primer el dring del manyoc de claus, seguit del rautar del pany, el cruixit de fullola de la porta al ser pressionada i el grinyol final. Tots tres germans sabíem distingir qui obria la porta; la mare era més silenciosa, la tibava en girar la clau per no fer soroll; el pare, en canvi, era més barroer i la feia espetegar a l’empentar-la. A la mare la sentíem cada dia obrir, al pare no, només els caps de setmana alterns, entre viatge i viatge, quinze dies fora, dos a casa i així un mes rere l’altre. L’esperàvem amb candeletes al pare, i tant!
Aquell divendres, quan ens hi vam tirar al coll abans que pogués deixar la maleta a terra i dir res, ja vam veure la caixa. Una caixa de camises IKE, gastada, amb la tapa escantonada, plena de forats i lligada amb un cordill perquè no s’obrís. Sense dir res, el pare la posà damunt la taula del menjador i va tallar el cordill d’una estisorada abans que la mare pogués desfer el nus. Tots expectants al voltant. La va obrir sense gaires contemplacions, produint un sacseig  i, de repent, una barreja d’olor de verdura passada i resclosit va inundar-ho tot.
—Ecs! —Va cridar la mare.
—Oh! —Nosaltres.
Entremig de les restes d’unes fulles de morera força corrompudes hi transitaven una vintena de larves de la mida d’un dit petit. Algunes es recargolaven com si, enlluernades de sobte, cerquessin un aixopluc que no hi havia, d’altres, en canvi, ben estirades rostaven els cantells encara aprofitables d’alguna fulla.
—Què és això, papa? Vam exclamar amb els ulls esbatanats.
—Cucs de Seda. Va dir orgullós. 


Capoll.

L’endemà, molt d’hora malgrat ser dissabte, esmorzàvem amb pressa la coca de forner, encara calenta que ens havia dut l’àvia. L’àvia no venia gaire sovint a casa, però tenia el do d’ensumar quan hi passava alguna cosa insòlita, aleshores, apareixia com qui no vol la cosa. Els tres germans engolíem sense mastegar la coca i ens ennuegàvem bevent la llet delerosos d’anar corrents a buscar fulles de morera i poder alimentar aquelles bestioles.  Durant tota la nit havíem sentit la fressa dels cucs rostant dins la caixa i ja ens havíem adonat que l'avidesa amb què devoraven la verdura era infinita. Al cap d’un parell de dies hauríem pogut marcar en un planell la situació exacte de totes i cadascuna de les moreres de la ciutat; hauríem pogut descriure’n la seva accessibilitat, l’estat de maduració, frescor i abundància de fulles i encara la proximitat i varietat horària dels guardes municipals i els operaris de la brigada de parcs i jardins. Només proveïts de bosses on posar la pastura, patrullàvem la vila i ens emparràvem als arbres de manera obcecada. Érem com una plaga.
Els dies que succeïren a l’arribada de les larves, bosses plenes de fulles de morera ocuparen el lloc dels enciams i les escaroles dins la nevera i, contemplar com aquells extraordinaris essers les devoraven, ocupà bona part del nostre temps. Els havíem canviat a un parell de caixes més grans, separant-los per mides. Fins i tot el havíem construït amb cartolina uns caus on no s’hi posaven mai perquè, de segur que, dins el seu minúscul cervell només hi cabia una idea: la ingesta furibunda. I aviat vam entendre perquè. Un matí d’aquells, en canviar les fulles velles per unes de fresques, vam descobrir en una cantonada de la caixa dos capolls de seda groga. Un d’ells, encara a mig fer, deixava entreveure l’eruga empetitida dins aquell oval, com filava frenètica. A poc a poc, totes les larves van anar cercant racons on tramar els seus embolcalls de seda, de tons pàl·lids, grocs i ataronjats. Vam poder contemplar l’inici de la meravellosa metamorfosi; com buscaven els angles millors per falcar el sac que els hauria d’abrigar,  com encongien i canviaven de color just abans de començar a filar. Fascinats ens passaven les hores mirant-los construir aquelles clòfies perfectes, comprovant la duresa de la filatura i la capacitat de les larves per refer el fil que, en la nostra vilesa infantil, els trencàvem. Després, quan el darrer cuc va acabar el darrer capoll, es feu el silenci.  El llarg silenci de la son transmutadora.


Crisàlide.

Ja les havíem oblidat. Les caixes amb els capolls van quedar al cap de munt d’una prestatgeria on la mare, farta de veure-les, les havia endreçat, entre els Madelman mutilats i el Mercedes teledirigit, sense piles. I no les hauríem trobat a faltar sinó fos perquè una nit a l’anar a dormir, després que de manera  insòlita la mare ens deixés quedar a veure l’Starsky & Hutch, sentíssim aquell soroll. Un brogit intermitent ressonava esmorteït en algun racó de la nostra habitació. Ens va costar esbrinar d’on provenia. La intuïció va fer que m’emparrés a una cadira per arribar on reposaven les caixes amb un cucs de seda escrit amb retolador verd.  Mentre els meus germans i la mare contemplaven la maniobra vaig poder comprovar que el remoreig provenia de dins les caixes i l’emoció m’envaí. Què hi estava passant allà dins?  Un cop obertes l’espectacle que vam poder contemplar ens deixà meravellats. Una nova fase de la metamorfosi havia esdevingut en forma de crisàlides. Les papallones completament formades eren damunt dels capolls que les havien contingut i que ara podíem veure foradats per un dels extrems i bruts d’un líquid fosc que les nimfes havien segregat per desenredar el fil i emergir del sac. Papallones mascle i femella, més grans i ufanoses, aletejaven aquí i allà enfervorides produint aquell bruit que no responia sinó a un dels més primaris instints: l’aparellament.  I de seguida s’hi van posar. Els mascles cercaven femelles receptores per unir-s’hi fervorosament i acoblar els seus abdòmens amb lúbrics recargolaments, cosa que despertà en les nostres ments pre-adolescents uns impulsos nous i desconeguts fins aleshores. I com en la vida, vam descobrir també que després d’una de calç en ve una d’arena.  Acabats els coits, els mascles morien, presumptament feliços i les femelles fresaven ous diminuts a tort i a dret per acabar, exhaustes, morint igualment. I van quedar dins les caixes, un cop netes de cadàvers, unes esteles d’ous iridiscents que formaven amb els seus tons variats uns estampats de fecunditat la mar d’artístics. 
I caigueren en l’oblit, de nou, esperant una primavera prou adient per l’eclosió i omplir amb milers de larves minúscules les prestatgeries de l’ habitació, davant els ulls estorats de la mare, pobra. Però això és una altra història. O potser no, potser només és un nou recomençament de la mateixa. 
 

dilluns, 20 de juliol del 2015

BLA BLA



Un any més a Vallfogona de Riucorb i dins el marc del Festival de Narrativa Bla Bla que cada any organitzen una colla de incombustibles personatges, tossuts i altament capacitats, sense a penes pressupost, cosa que compensen amb grans dosis de creativitat i inventiva; se n'han sortit de celebrar també el 5è Concurs de microrelats al qual he tingut el gust de participar i la sort ser premiat. 
Us transcric els tres relats guanyadors, inspirats tots ells en la porta de la foto que il·lustra el post.  


1er. Premi
ENCLAUSTRAT
Toni Cortés
Després de molts anys aturant-me cada matí davant la porta, finalment em vaig atrevir a fer-ho. Vaig espiar pel forat del pany i vaig veure que, a fora, tot continuava igual.


2on. Premi
DEDINS
Ricard Closa
Enlluernat pel feix de llum que s'escola pel forat del pany m'acosto fins on permet la cadena que m'estreny l'ànima. Empenyo, grinyolen els golfos. No, avui tampoc gosaré sortir.


3er. Premi
... I BARRAT
Marta Pérez
Teranyines a les frontisses, rovellades i malmeses, com els meus braços, insegurs, balbs, matussers; com la meva boca pastosa covarda. Ni entreobrir-te, puc.