dimecres, 9 de febrer de 2011

L'HEROI (Conte xilè)


Ell sempre va voler ser un heroi. De petit s’imaginava fustigant als dolents per a benefici dels bons, vestit amb capa i antifaç. Brandant poders excepcionals,  somniava lluitar contra el mal, ser el vencedor de l’eterna lluita.
Però com ja es sabut, els somnis dels nens no duren per sempre, es va fer gran, ho va fer abans del que li tocava  i infant encara  va haver de treballar molt dur, després, el corrent del riu de la vida el va portar a casar-se, tenir fills, i es va esforçar per ser generós, comprensiu, tolerant, va saber entendre totes les postures, sense egoisme. Va donar sense esperar res a canvi i va ser feliç.
Però pel camí se li van oblidar els somnis i els ídols de la seva infància, els herois als quals volia emular de petit, es van diluir com llàgrimes en la pluja en  el mateix riu que el va arrossegar.
Mai hauria pogut imaginar que, sense saber-ho ni voler-ho acabaria convertint-se en el més gran dels herois, en un heroi de carn i ossos i ni tant sols hauria d’ordir complicades teranyines ni  posar-se els calçotets per damunt dels pantalons. Un dia, ell, l’autèntic heroi, vestit  amb granota i casc amb fanal, va sortir de la mina, des de set-cents metres de profunditat, després de setanta dies de sepultura, i va ser aclamat per tot el món i com un heroi va ser  tractat. El president i totes les autoritats, el poble en ple, totes les televisions del món, li van fer un gran homenatge omplint de glòria i banderes tots els racons d’aquell desert on hi ha la mina, escenari de la seva gesta. Amb el temps fins i tot se’n va fer una pel·lícula americana que va tenir molt d’èxit, però ell no la va poder anar a veure, per que havia de treballar, a la mina, en les mateixes pèssimes condicions que ho havia fet des de ben petit.
En alguna  paret de casa seva, pengen un diploma, una medalla i una bandera i en un racó, oblidats, una pila d’herois de paper.