dilluns, 15 d’agost de 2011

MARINA



Quan la llevadora va haver tallat el cordó i la Marina engrapava els primers glops de vida, es va dirigir cap als pares i els hi va dir:  La nena no caminarà. 
A sa mare, que encara suava de l’esforç de parir-la, se li va glaçar la sang i el pare es va tornar blanc de cop i dues llàgrimes es van vessar per anar a diluir-se  al doll de sang que encara hi havia al terra del quiròfan.

Els primers mesos van passar volant, tot i la malformació de la Marina, res no semblava diferent de qualsevol altre criança, al cap de vall els nadons normals tampoc caminen fins al cap d’un any o més.  A la Marina li va caure el melic quan tocava, guanyava el pes previst i se li van tancar les fontanel·les al sisè més. Tot normal vaja.

Va ser pel seu segon aniversari que els pares van decidir anar a Cadaqués, ells que eren molt de mar, se n’havien estat durant tot aquell temps, ara però ja havien decidit que la felicitat de la seva filla forçosament passava per anar a la vora de la mar i comprovar finalment que aquella malformació, aquella cua de peix freda i lluenta que la Marina tenia per cames era el que semblava i li resultava útil en l’entorn aquós. Com era d’esperar una rialla immensa il·luminà la cara de la nena així que va veure el blau marí. Al cap d’uns instants la Marina que a terra no sabia fer ni una passa, dins l’aigua nedava millor que els dofins, i saltava les onades com un verat volador, omplint de joia per fi el cor dels seus pares i el seu propi.

I els anys que succeïren van ser d’allò més feliços, van conèixer el mar més intensament, els seus personatges més famosos des de Neptú fins a la Salina Sagace, una altra sirena de qui es va fer molt amiga, i es van fer rics amb els  tresors antics trobats en els racons més profunds. I, sabeu què?  no va caldre-li fer llargs camins ni anar a Itaca per trobar les sendes de la saviesa.   


2 comentaris:

Núria Pujolàs i Puigdomènech ha dit...

Un bon conte amb un bon final!

Salina ha dit...

Oh! Clar que m'agrada el conte, moltes gràcies, Ricard! Posaré un enllaç al meu bloc, amb el teu permís.

Acabo de tornar de vacances i m'estic posant al dia amb la "feina".

Gràcies de nou. I si vols fer més contes de sirenes, estaré encantada, ja saps! :)