Foto de Street Art Utopia.
Obra de: Isaac Cordal. Barcelona
Aquell matí aparegueren, de sobte. Cap soroll, cap onada estrepitosa els va precedir per avisar. Calladament van anar emergint de la sorra de la platja, traient els seus caps broixos, vestits amb americana i corbata ben nuada, xops però mudats. Amb les mirades buides, perdudes a l’horitzó gris de ciment i maó. Com si fossin els morts del mar retornats per la ressaca, els cossos sense ànima de les males consciències, ompliren la riba mentre de fons, tant sols sonava la remor de les ones, rítmica, invariable. Primer eren pocs, però després en vingueren més. Molts més.
I a la tarda envaïren el món. A poc a poc ompliren tots els espais, les cases i els cafès, els cinemes i els museus, les escoles i les esglésies, sempre en silenci i amb aquelles mirades esgarriades. I un cop dominaren tots els espais, van xuclar l’enteniment de les persones, es begueren el seny de tots els éssers que, narcotitzats per la banalitat de la seva existència, pobres entitats insubstancials, se’l van deixar prendre. I quan tots restaven buits d’essència i a la deriva, vingué la nit. I la foscor ho degué purgar tot molt a fons, perquè l’endemà, amb l’alba, naixí un dia nou, net, en blanc, com la primera plana d’un llibre per fer. Per tornar a començar.
3 comentaris:
M'ha agradat molt aquest microconte, inquietant i original. Passat, present o futur? Fa pensar.
Molt ben escrit, Ricard!...Un petó!
Molt bo aquest! et senta be ser pare!
Publica un comentari a l'entrada