diumenge, 4 d’octubre de 2015

ESCENES SOMIADES I

Andanes.


El noi recorre amb neguit les andanes d’una estació gèlida, en blanc i negre. Puja i baixa de trens buits amb destinacions incertes i busca pels compartiments amb seients vells i entapissats arnats. Els ulls d’un blau cobalt intens escorcollen els racons amb desfici. Duu una estrella vermella sargida a la gorra caqui que li tapa la closca xolla, suada, que fa una olor salobrosa. Els braços balders s’intueixen ossuts sota una camisa negra que li ve ampla. Les mans de dits llargs on hi mostra la paraula LOVE tatuada, una lletra a cada falange, entren i surten nervioses de les butxaques dels texans ratats.

Busca la noia. Busca desesperadament la noia del somni. La pressent, sap que  hi ha de ser, n’està segur perquè l’ha somiada d’aquella manera que se somien. Perquè ells se somien a voluntat. I com que és així, es troben.

Troba la noia al darrer compartiment d’un vagó desballestat, amb els ulls d’un verd salze esvaït, mig tapats pels flocs escapats d’una cabellera recollida, negra, arrissada, mirant més enllà dels vidres trencats. Sense arracades, sense anells als dits, sense collarets ni braçalets. Asseguda a la punta del seient, rígida, la càmera de fotos penjada en bandolera amb la cinta tensada que li fa ressaltar els pits petits, punxeguts, sota una samarreta blanca amb olor de sabó de Marsella. Les mans tamborinegen damunt els genolls prims, els texans estripats i apedaçats per sota amb roba de quadres de colors vermell i negre. Els llavis prims, incolors, en prou feines dibuixats, esbossen un somriure en girar-se.

El noi s’hi asseu al davant, respira fons i es refà. Havia pensat que ja no es trobarien, però ara mira dins el verd profund dels ulls d’ella amb el blau encès dels seus ulls. I només amb els ulls es parlen. Sense dir res s’ho diuen tot. Que des del darrer somni s’han trobat a faltar, que es desitgen, que s’anhelen les carícies, que cobegen les sentors de cada plec de pell. Que es necessiten i ja no poden somiar l’un sense l’altra. I s’aixequen i se’n van de pressa per l’andana glaçada amb el desfici dels amants que s’estimen d’amagat i es fan l’amor pels racons amb bogeria. 


1 comentari: