diumenge, 24 de juliol de 2011

EL FANTASMA DEL MERCAT COBERT






He trepitjat la reixa de forja que amaga un brollador, en la qual si representa, com a homenatge,  la silueta de l’antic mercat cobert d’estil modernista que hi va haver en aquesta plaça al tombar del segle XX.  I al fer-ho s’ha fet el silenci. I tot s’ha aturat.  Els coloms que, espantats per la canalla que juga a la vora havien alçat el vol, ara romanen inerts a l’aire, els nens estàtics miren una pilota suspesa i l’aigua del sortidor sembla glaçada; un cambrer aturat a mitja passa, sostén la safata en un equilibri impossible i la botiguera de l’òptica s’agafa a una escombra que, immòbil, acarona un núvol de pols en estranya suspensió. Tot sembla una postal. Una imatge antiga en color sèpia  que a poc a poc es desdibuixa.
La plaça s’ha buidat de cop, i acte seguit, amb la rapidesa que un tramoista canvia d’escenari, l’omplen els carros plens de sacs d’arpillera i bocois de vi, els carreters a la vora, malparlen i esgoten els cigarrets de picadura i un brogit de gent envolta l’edifici octogonal que ara presideix la plaça. Les peixateres criden les excel·lències de la seva mercaderia, un hortolà espanta les mosques d’un cove de vímet ple de préssecs de vinya i una carnissera grassa  obra amb un tallant uns caps de xai per fer a la brasa mentre a la vora una àvia escura quatre rals d’un rònec moneder.
Un estrany pessigolleig em recorre l’espinada al sentir les olors que m’inunden, de sardina de la costa, de cireres de cor de colom, de palla fresca i fems de cavall, de fum de tabac i cafè de mitjó, de bacallà sec i arengada de caixó. 
Una gitana se m’acosta i em demana la mà.
-Li dic la bonaventura senyor?-
Jo em deixo fer, embadalit.
-Faci, faci...-
Amb uns dits ennegrits em ressegueix les línies de la mà i obre uns grans ulls, em mira i diu.
-Vostè no hauria de ser aquí. Faci el favor de tornar per on ha vingut, però abans doni’m la voluntat, amb sis rals seré ben pagada.- i em pica l'ullet.
Després, d’un clatellot he tornat al present. Era la xicota que irada em deia.
-No escoltes mai el que et dic, on eres?
-Al passat, reina, al passat -
No m’ha tornat a parlar.

1 comentari:

Jpmerch ha dit...

M'ha agradat molt la descripció de l'escena i el final inesperat.