dissabte, 12 de novembre de 2011

11.11.11


Al seu voltant el món s’ensorrava. Apocalíptica i inevitablement la civilització esgotava els darrers instants, com si d’un mecanisme programat per aturar-se es tractés. 
Incommovible, inalterable, ella continuava gronxant l’arc per damunt les cordes del violoncel, arrencant dolces però adolorides les darreres notes del Cant del ocells. 


2 comentaris:

Núria Pujolàs i Puigdomènech ha dit...

No t'ho creuràs...però d'aquí a 10 minuts vaig a un concert de violoncel. Casualitats????

Ricard Closa ha dit...

...o causalitats?
Si més no, ets afortunada de poder gaudir de la dolçor d'un violoncel i demà que continuï el món.