El caixista va configurar el motlle tipogràfic d’aquella esquela d’esma, igual que ho havia fet durant més de cinquanta anys. No es va adonar del nom que hi posava entre la creu i el R.I.P. L’endemà l’enterraven amb els honors que es mereixia un gran professional de l’impremta com ell.
5 comentaris:
Bon relat.
M'has recordat un cas semblant que vaig viure molt a prop.
Hi estic d'acord...bon relat, Ricard!
Molt bo!
Molt bo!!!! La mort sempre present.
Realment, molt bo! Segurament, la realitat deu superar aquesta ficció!
Mariona Rifà
Publica un comentari a l'entrada