dimecres, 24 d’agost del 2011

CRIM AL TOCADOR



Quan va entrar l’inspector al tocador de senyores, ella jeia a terra amb els ulls oberts i aquell drac d’or i pedreria d’estil modernista mossegant-li la vena del coll.
- Cas tancat -   va dir-se mentre emmanillava el fermall encara ensangonat.



dilluns, 15 d’agost del 2011

MARINA



Quan la llevadora va haver tallat el cordó i la Marina engrapava els primers glops de vida, es va dirigir cap als pares i els hi va dir:  La nena no caminarà. 
A sa mare, que encara suava de l’esforç de parir-la, se li va glaçar la sang i el pare es va tornar blanc de cop i dues llàgrimes es van vessar per anar a diluir-se  al doll de sang que encara hi havia al terra del quiròfan.

Els primers mesos van passar volant, tot i la malformació de la Marina, res no semblava diferent de qualsevol altre criança, al cap de vall els nadons normals tampoc caminen fins al cap d’un any o més.  A la Marina li va caure el melic quan tocava, guanyava el pes previst i se li van tancar les fontanel·les al sisè més. Tot normal vaja.

Va ser pel seu segon aniversari que els pares van decidir anar a Cadaqués, ells que eren molt de mar, se n’havien estat durant tot aquell temps, ara però ja havien decidit que la felicitat de la seva filla forçosament passava per anar a la vora de la mar i comprovar finalment que aquella malformació, aquella cua de peix freda i lluenta que la Marina tenia per cames era el que semblava i li resultava útil en l’entorn aquós. Com era d’esperar una rialla immensa il·luminà la cara de la nena així que va veure el blau marí. Al cap d’uns instants la Marina que a terra no sabia fer ni una passa, dins l’aigua nedava millor que els dofins, i saltava les onades com un verat volador, omplint de joia per fi el cor dels seus pares i el seu propi.

I els anys que succeïren van ser d’allò més feliços, van conèixer el mar més intensament, els seus personatges més famosos des de Neptú fins a la Salina Sagace, una altra sirena de qui es va fer molt amiga, i es van fer rics amb els  tresors antics trobats en els racons més profunds. I, sabeu què?  no va caldre-li fer llargs camins ni anar a Itaca per trobar les sendes de la saviesa.   


dijous, 4 d’agost del 2011

EL MASSATGE


Tsuki Kagi, va posar un disc al reproductor i al cap d’uns instants va començar a sonar  la dolça melodia del mestre Kítaro, una tonada aquosa i selvàtica que induïa a la relaxació. Es va untar les mans amb oli d’ametlles dolces i va contemplar, mentre se les fregava lentament, l’immens cos nu i de pell rosada que tenia davant seu. Tsuki era un especialista en massatge japonès, li agradava la seva feina i la feia amb devoció.

Va començar pels peus, a les petites plantes i entre els dos dits un massatge lent i compassat al ritme de la música. Sense presses va seguir pels garrons amunt, per aquelles cames curtes i gruixudes, aquelles columnes inabastables camí d’un cul ample i gras. Amb les mans planes va resseguir el contorn, fent una lleu pressió i mirant d’arribar amb el polze a la regatera que formaven les dues molles. Va passar els dits per aquella rasa un parell de vegades, amunt i avall, sabia com a expert, que aquell era un dels racons preferits per la seva clientela. Els malucs, les galtes, la regatera, una massa immensa de carn d’ondulants perfils que li emboirava la vista.
- Me la follaria, va pensar -  mentre una incipient erecció creixia davall del culot de cotó. Realment era un apassionat de la seva feina, però també un professional i  no és va deixar endur pel desig, va seguir esquena amunt el periple pactat sense oblidar abans el triangle del carpó on s’hi arremolinava una mica de pèl ros, l’únic en aquell desmesurat volum de carn.

Va necessitar més oli perquè aquella esquena era inacabable, llarga, ampla i lluenta. Sense rumiar-s’ho va pujar per l’espinada fent força i va baixar pels lloms, a banda i banda, alleugerint la pressió una mica. Va repetir el procés unes quantes vegades modulant la tensió aquí i allà, resseguint el dors de dalt a baix. Després amb una mà per cada costat va anar a buscar el ventre, amollant les mans a la pell humida que el greix de sota feia flonja, fregant la cansalada enèrgicament però amb suavitat, pujant lentament cap al pit, magrejant amb saviesa cada centímetre de carnadura. Gairebé no va tocar els mugrons, no calia, va comprovar la generosa quantitat de magra i greix que hi havia a cada banda i es va dirigir sense contemplacions cap a les espatlles, prement amb força l’os de la paleta i fent un vigorós massatge amb el puny clos dins el clot de les cervicals, al mig del clatell, just abans de, ja per acabar, fer una frega amb els dits al coll i la base posterior del crani. En aquest punt estava quan la bèstia va grunyir, un gruny no de ràbia sinó de plaer.

En Tsuki va somriure, sabia que aquell esgarrip volia dir que havia fet bé la seva feina, i que aquella truja, aquella porca de més de cent quilos, arribaria a l’escorxador en les condicions òptimes, i la seva carn, la seva cansalada grassa, els seus pernils, el seu filet obtindrien el prestigi merescut en el mercat de l’alta gastronomia, l’únic capaç de pagar per aquelles carns autèntiques fortunes, superiors a les del bou de Kobe o del caviar iranià.