dimecres, 28 de setembre del 2011

PASSES AL BAR

Hauré d’esperar.

Les úniques llums enceses que queden són les de damunt de la barra,  els canonets de vidre que pengen de les làmpades reflecteixen a la paret jocs de llums i colors com en un calidoscopi. Les taules, de marbre esmerilat pels milers de culs de got que les han fresat, tenen les respectives cadires a sobre, potes enlaire. He dit  totes? No, la de sota l’escala encara no, com sempre. Gotets buits i enganxosos s’hi acumulen al damunt, arrenglerats i el borratxo del barri hi refrega indolent els colzes de l’americana bruta de licor vessat. Que no es cansa mai de beure aquest home?
La cambrera frega les darreres rajoles de mosaic, blanques i negres, col·locades com en un escaquer i rondina perquè ja no les pot fer netes de velles que són, les blanques groguegen i les negres han perdut el tint a base de rentades, com les calcomanies al final de l’estiu.  El taverner ja ha quadrat la caixa, s’ha guardat els diners i ha desconnectat la vella cafetera que rebufa pel depressor, alleujada. L’home aprofita la inèrcia del calderí per fer-se l’últim cafè i s’hi aboca unes gotes de rom.

Encara hauré d’esperar.

La cambrera que ja s’ha canviat de roba, es llepa un dit i es ressegueix una carrera a la mitja com si la pogués aturar, s’encén un cigarret mentolat i enfila cap a la porta a l’hora que gruny un -fins demà-  insuls i rutinari. L’home de la taula, obre un ull vidriós, alça el cap, riu no sap de què, senyala un quadre de propaganda de Martini Rosso que hi ha a la paret davant seu en el mirall del qual s’hi ha vist reflectit i després es desploma de nou damunt la seva pròpia agonia d’anís sec i moscatell.  El cantiner, amb dificultat, l’acompanya a la porta com cada dia i s’assegura que, recolzant-se a la paret, el borratxo arribi fins el seu portal tres finques més avall del mateix carrer. Quan torna a la barra apura d’un glop el cafè que li queda, aboca un altre raig de rom al mateix got i en beu una mica. Encén la ràdio i el violí  d’Stephane Grappelli  li fa aclucar els ulls d’emoció, una rialla se li dibuixa a la cara, la primera del dia. I l’última. S’asseu en un extrem de la barra i degluteix lentament el rom que li queda, amb els ulls tancats, escoltant les darreres notes d’una excel·lent versió de Blue Moon.  

Encara  hauré d’esperar una mica més.

Apaga la ràdio just quan començava el butlletí informatiu, l’ignora i sense acabar de recollir els gots que queden entra dins el petit office, agafa la cartera, es posa l’americana per sobre les espatlles, apaga els llums i a les fosques camina fins la porta, des del carrer abaixa la persiana metàl·lica i el soroll desperta un gos que lladra mandrós no gaire lluny. Després es fa el silenci.

S’ha acabat l’espera, ja puc sortir.

Ara al bar només arriba la claror d’un fanal del carrer que entra per la finestra alta que hi ha damunt la porta i encara filtrada per un dit de pols. El primer lloc on vaig quan els ulls s’acostumen a la nova llum, és a la taula encara bruta que abans ocupava l’ebri veí. M’encanta apurar els culs de got que ha deixat, dolços i enganxosos. Després passejaré per la prestatgeria dels licors bons, sempre hi ha alguna sorpresa. A la vitrina de les pastes hi trobo un donut sec. De sobte m’arriba una olor penetrant, irresistible. Tanco els ulls i em concentro en l’aroma, ressegueixo el fil d’olor amb els narius dilatats i finalment arribo al lloc on és més intensa, obro els ulls i davant meu un bon tros d’emmental  em nega la vista, em ve salivera, bado la boca per clavar-li mossegada i de repent... 

CLAP !!

Veig el pèl deslluït d’un parent llunyà enganxat entre la fusta i el metall al costat del formatge olorós. És el darrer que veig. Sota meu el parany per ratolins, la meva mortalla. Res més. 


divendres, 23 de setembre del 2011

MARTINA

                                                            Fotografia de Ricard Closa


Porta’m de puntetes per damunt dels llençols,

no t’oblidis el coixí

agafem-nos de la cua d’un estel,

i enduu-te’m de viatge a l’univers dels teus somnis.





dijous, 8 de setembre del 2011

LA CREU DEL REC

                                                                                     Fotografia de Ricard Closa

Des de la finestra de l’estenedor, a la golfa d’aquesta adoberia tancada de fa anys, puc veure tot el barri adober.  A sota meu el rec, la sèquia que durant tants anys s’ha endut les restes de carnassa de milers de pells adobades, ara corra silent sota els contraforts i les passeres. I si tanco el ulls encara puc sentir el tronar dels bombos, la xerrameca dels blanquers i el rodar dels carros carregats de salaó. Ara el barri del rec dorm, fa anys que dorm profundament.

Des d’on soc la puc veure, a l’altre banda del riu més enllà dels horts, asseguda en un banc, sola i trista. El seu abandonament, igual que l’abandonament d’aquesta estança, em recorda, com en somnis amb olor de cuir, el dia que la vaig conèixer.

Jo era un pobre mosso, aprenent d’adober. Em passava el dia amb les mans i els peus en remull, abocant les pells xopes de les tines on s’estovaven, tibant-les amb les tenalles o hissant-les cap a l’assecador. Amb el nas embotornat per la pudor acre dels tanins i els dits ferits per la salmorra. Una feina dura, que amb vint anys et carregues a l’esquena com un valent. I jo la feia a gust aquella feina, igual que l’havien fet el meu pare, el meu avi i el meu besavi.

Ella era la filla de l’amo,  la petita de tres germanes i la més xicotot, sempre anava galdosa de jugar entre les botes,  No sé si m’agradava més per la trena gaieta mig desfeta que sempre duia o per les sabates amb sivella brutes del suc de la carnassa.  Vaig saber que me n’havia enamorat el dia que, vestida amb una granota d’operari que li anava gran i botes fins els genolls, em va mirar amb aquells ulls afuats de gata  i em va dir: 
             
            -Et vinc a ajudar. Què faig?
            -Ja ho sap ton pare que ets aquí?
            -No. Ni n’ha de fer res. Perquè tu no li diràs, no?

I amb un somriure em va atrapar. Vam buidar botes i les vam tornar a omplir, vem salar i penjar pells tota la tarda i la feina al seu costat em va semblar glòria. Cada cop que tibant amb les tenalles, sense voler, ens fregàvem les mans, se m’estufaven els pels del clatell. I ella buscava el frec, i jo em deixava fer embadalit per la finor de la seva pell suada. I me’n vaig enamorar. I ens vam enamorar.

I ara que la veig a l’altra banda del riu, a la vora de la creu, em venen com una glopada tots els records. De quan plegant de l’adoberia m’esperava darrera la porta de forja i anàvem a festejar pels camps d’ametllers i emparrats dalt d’un arbre vell ens fèiem un petó vergonyós amb gust d’ametlla dolça i ens empaitàvem pel terròs.  Passaven els dies i l’amor creixia i feliços, no ens adonàvem que allò no podia durar. Ella la filla de l’amo, jo el fill d’un blanquer pobre, no estava bé, no. El seu pare no va tardar gaire a saber del nostre festeig, i poc més va tardar a prohibir-lo. Un vespre al sortir de l’adoberia era ell qui m’esperava darrera la porta. Amb una mirada severa i un puny clos a l’alçada de la cara em va fer saber que no hi tenia res a fer. Que la seva filla no era per un mico com jo, que què m’havia pensat, que jo només era un pobre mosso i que si tornava a acostar-me a la seva filla  m’estovaria a cops com una cotna de vedell i em despatxaria i ningú més en tota la comarca em tornaria a donar feina. I jo vaig fer que sí amb el cap, però el cor feia que no. La ràbia ennuegant-me la gola, els ulls entelats i l’ànima enamorada. 

Però l’amor no hi entén d’amenaces i pot més que tot això. Més que la por i més que la ràbia. Al cap de quatre dies ja tornàvem a veure’ns. Fugint de tot i de tothom vam fer del nostre amor una causa justa, més intens i més emocionant i a esquenes del món l’adobàvem  i  fruitava una passió cada dia més gran.

I ara que la veig, a l’altra banda del riu posant flors a la creu, me’n recordo de com vaig gravar amb la punta d’una navalla els nostres noms en un roure al costat d’un cor d’escorça per prometre’ns amor etern. Aquella mateixa nit l’amo em va venir a trobar i em va fer anar a la ribera de la blanqueria on encara hi havia pous a terra, on antigament s’hi estovaven les pells i ja em va sobtar veure la bassa d’assaonar plena com feia temps que no s’omplia. I ens vam discutir amb l’amo. I tant que ens vam discutir i li vaig dir que res del món faria que me’n separes d’ella, que l’estimava perdudament i que contra això no si podia lluitar. I ell enfurit, fora de sí, brandant un fuet, alçant-me el braç. I jo que no vaig veure el terra relliscós de la vora de la bassa i ell em va clavar un cop de puny i em va empènyer.  I jo, perdent peu, vaig caure d’esquena a la bassa i em vaig donar un cop tan fort que vaig perdre el coneixement. I ell amb la perxa de furgar les pells m’enfonsava més i més i jo sense aire i sense consciència, em moria. I vaig pensar en aquell moment que mai més la tornaria a veure.

I ara, des de l’altra banda de la vida me la miro i amb llàgrimes als ulls la veig posar flors com cada any, gladiols i poms d’hortènsia per la creu que duu el meu nom, la que ella va fer posar a desgrat de son pare, a l’altre banda del riu, sota el roure amb els nostres noms gravats on ens vam prometre amor etern.


Aquest conte ha estat guanyador del 1er. premi del III Concurs de contes "Castell de la Tossa" de Santa Margarida de Montbui, per celebrar la diada de Sant Jordi 2012.