Quan la Greta i el Gregori es van tornar a trobar
havien passat molts anys, però a tots dos els va semblar que encara conservaven un
aspecte immillorable. Ella mostrava una figura esvelta, però amb el volum
curvilini perfecte per omplir el vestit de ras blanc que duia posat. Aquell mar
de nacre voluptuós, provocava que els ulls de l’observador hi quedessin atrapats
sense remei, per discrets que fossin. Tenia la pell de la cara d’una delicadesa
floral i aquella lleu vermellor a les galtes que l’hauria fet semblar de
províncies sinó fos perquè la Greta era una dona tremendament elegant. Igual que ell, el Gregori, que sempre vestia
jaqueta de tweet creuada, com un aristòcrata, i que la sabia dur d’una manera
tan informal que encativava tothom. A sota de la camisa de cotó fi amagava uns pectorals de nedador, folrats d’un enrinxolat pèl ros, que
despertava l’admiració en elles i en ells. Era alt, amb naixents arrugues al
front, el cabell ondulat i lluïa sempre ulleres que no necessitava, però que es
treia i posava amb la distinció del gest precís. Tots dos tenien els ulls
blaus. Aquell blau dels mars del sud, fosc i intens que desarmava a qualsevol
que gosés creuar la mirada.
Per celebrar el retrobament, van voler sopar en
aquell restaurant de la cala Monjoi, aïllats de la voràgine turística. Un
restaurant petit i amagat que als anys seixanta tan sols coneixien quatre
actors de cinema enamorats de la Costa Brava. El raconet íntim on s’havien
conegut i embriagat a base de Cuba libres, tan de moda llavors, i de l’olor
reïnosa que fluïa dels pins. Ara, tants anys després van sopar plats
impossibles que no van entendre ni ho van voler, perquè en tenien prou d’estar
junts i saciar el desig revivint vells records. Després els va semblar que no
podien seguir de cap altra manera que ocupant, d’amagat, la suite d’aquell
hotelet de Llançà, a la vora de les roques, on s’havien descobert cada plec de
pell en un instant sublim que havia de durar per sempre. Van tornar a asseure’s
als peus del tàlem i es passaren la nit perduts en la blavor dels seus ulls i
acariciant les dermis, encara tan joves. I així els trobà la matinada, com si el temps passat els hagués calmat
el desig del cos, però no el de l’ànima.
El sol encara no havia sortit del tot per damunt la
ratlla de l’horitzó quan va entrar, sense obrir la porta, aquell àngel
encorbatat, funcionari de les més altes esferes i els hi va etzibar:
— Benvolguts amics, el temps d’espera s’ha
acabat, per fi, després de fer les comprovacions pertinents i les degudes
tramitacions em plau comunicar-los que, definitivament, es poden quedar per
sempre més al cel dels enamorats. Siguin benvinguts.
I els tres s’ompliren unes copes per brindar, amb xampany
francès, això sí, que feia més per
l’ocasió.
