—Per
què ho vas fer, fill meu? —. Va preguntar el mossèn.
— Perquè
m’ho va dir ell —. Respongué el noi, amb la mirada perduda més enllà del jardí
del sanatori.
—Però...
ell ? Qui és ell ? —.
—El
meu amic, mossèn, ja li he dit. Ni vostè ni ningú el pot veure però jo sí. Hi és sempre. Ell em va dir que li buidés els ulls, li tallés els llavis
després de besar-la i li arrenqués els mugrons a queixalades. I més coses em va
dir.
El
mossèn, desencaixat, mirà el cel i tancà
els ulls. En acabat va mirar al noi i li
va dir fluix, condescendent.
— Fill
meu, confia en el Senyor, penedeix-te i ell et salvarà.
— El
Senyor? Qui és el Senyor, el seu amic
invisible? —. Preguntà el noi, torçà la boca i rigué.
