Aquesta foto me l’ha cedit la Carmen Gual Barrios, "Tarada dels relats" i amiga virtual. Malauradament ni ella ni jo sabem el nom de
l’autor/a. Des d’aquí el/la vull felicitar
i agrair-li que me la deixi penjar.
A l’hora exacta i amb la precisió gestual acostumada Dimitri
Iutxenco es lleva, mentre Sant Petersburg desperta immersa en l’atmosfera gèlida
de finals d’hivern. Després d’esmorzar, com cada matí, amb el rigor propi d’un
militar, agafa el violoncel, li treu una pols inexistent amb la baieta de
llana, el guarda dins la funda i s’encamina cap al carrer calcant les passes
del dia anterior, rajola per rajola. Creua el Neva pel pont de Trotski i entre
el tercer i el quart fanal s’apuja el coll de l’abric per evitar que el vent li
glaci el clatell. No gaire lluny, damunt les aigües platejades del riu, encara hi
suren els darrers blocs de gel en una lenta deriva cap al Bàltic. Al travessar
els jardins del Camp de Mart, davant la flama eterna que recorda els sacrificis
de la revolució, s’atura en un quiosc i demana un exemplar del Smena. El
quiosquer li’n dona un i afegeix uns copets amables a l’esquena del vell músic,
intercanvien unes paraules i els bafs que surten de les seves boques es barregen.
Més tard, al passar pel costat de l’Església de la Sang Vessada, Dimitri es
treu el rellotge de butxaca, el contempla un instant per confirmar que és
l’hora que sap que ha de ser i segueix en direcció a l’entrada de les Galeries
de l’avinguda Nevski per on emboca al metro. Un cop a baix, descarrega el
violoncel, s’asseu al segon banc del vestíbul principal sota la mirada hieràtica
de dos atlants que fan de columnes de la gran nau i es disposa a tocar. Tanca
els ulls i amb l’exactitud d’una equació matemàtica comença a fregar l’arc per
damunt les cordes i les melangioses notes del Preludi de la suite nº1 de Bach
comencen a omplir cada angle de l’atri versallesc que els excessos soviètics
van fer tan exuberant. Executa així, una
darrera l’altra, com un rellotge, les mateixes peces de cada dia i avui no
seria una excepció, si no fos perquè un fet inusual li trencarà la rutina i el
trasbalsarà d’una manera extraordinària. Just a mitja interpretació de
Sarabande, desclou per un instant els ulls
i se sorprèn de la presència a escassos centímetres d’una nena que el contempla
amb la mirada atenta i que imita amb la veu el so del violoncel. Amb admiració, veu com de la gola d’aquella
criatura en surt una repetició exacta del so que ell mateix emet amb l’instrument,
una tonada preciosa, celestial, modulada per uns llavis delicats que fluctuen
amb dolçor per deixar escapar aquella música meravellosa. Dimitri, sense adonar-se’n deixa de tocar i
escolta amb devoció a la nena i nota un
pessigolleig que li ressegueix l’esquena, com si la música que emet la veu
d’aquell infant el penetrés fins l’ànima adormida de fa anys i li recordés que va
ser la passió el que el va dur a fer-se músic. Això passava molt abans de triomfar
a l’Opera Bolshoi, de jove; abans de viatjar per mitja Europa ensenyant el seu
virtuosisme apassionat; abans de conèixer a la seva esposa i de perdre-la en
aquell malaurat accident, fet que li esquerdà la passió i la vida. De repent,
el pessigolleig es converteix en un dolor opressiu al pit, lleu primer, però
més intens després i amb una clara irradiació cap al braç. Poc a poc, així que
la suite de Bach arriba al final, la vista se li entela i, amb el somriure de
la nena com a darrera visió, Dimitri, tanca els ulls, esvaït.
Més tard, en una de les habitacions de l’hospital
Medpalace, a l’avinguda Txaikovskogo,
Dimitri jeu desconcertat mentre el
doctor li explica: Facis càrrec de la
situació, amic meu, tot i que la simptomatologia és la d’un infart agut de
miocardi i malgrat que, en efecte, les seves artèries coronàries estaven
completament obturades, no puc fer valdre el seu cas i efectuar el càrrec a la
mutualitat que té contractada. El fet que al desembussar-li les venes del cor, tan
sols en sortissin notes musicals atapeïdes i endarrerides de fa molt de temps,
me’n desautoritza del tot.
