III Concurs de microcontes Bla Bla

El passat 20 de Juliol, a Vallfogona de Riucorb, va tenir lloc l'entrega de premis del  "III Concurs de microcontes", dins el marc del  "Bla Bla.  Festival de narrativa oral "   
Em fa especialment feliç haver estat premiat juntament amb la Lluïsa i la Mireia amb qui tinc el plaer de compartir moltes altres inquietuds. 

1er Premi: Lluïsa Avante

PART I
Una hora abans de néixer li va agafar pànic escènic i es va fer fonedís. El doctor anuncià al públic: "Es busca actor dramàtic, sense experiència i amb dots d'improvisació".

2on Premi: Ricard Closa

  

DÉU M'HAGI PERDONAT
Encabat, neta de sang la navalla de barber i recuperat l’honor, vaig sortir de la rectoria amb la convicció d’haver comès una acció justa i perfecta.

3er. Premi: Mireia Rubio

ESPIA ESQUINÇADA

L'espia es passava les nits sargint pedaços. Un dia, confiada, no va filar prim. L’endemà va ser inevitable que xerrés pels descosits.

EXOSQUELET

He somiat que duies tatuades al dors de la mà, cada una de les falanges; dits d’os verd negral, carps i metacarps de tinta no deleble.

M’he preguntat, intrigat, si trobaria extremitat amunt, un cúbit, un radi i un húmer de pigment subcutani.

¿Solcaven oscil·lants la superfície dels teus pits, unes costelles de calcomania?

¿Eixia insolent sobre cada maluc, una pelvis de tintura?

¿Jeia enfebrat damunt la pell del teu sexe, un sacre tenyit?

He somiat que, aterrit, no gosava ni mirar-te a la cara. 

 

 Font: Lovely.tumblr.com - Milkxo

XOCOLATA

Havies sentit a parlar de les ondines, dones d’aigua entremaliades que se t’apareixen i t’encativen en estanys amagats i rierols feréstecs. Havies sentit a parlar també, de les sirenes i del seu cant fetiller. Però quan de la xocolatera van sortir aquelles quatre nimfes rialleres, tan dolçament empastifades, vas pensar que ja t’estava bé que la mitologia clàssica es renovés una mica. 

Inspirat en una fotografia de Marina Méndez  de qui us recomano que en visiteu la web:

Ullviu fotografia creativa

PEUS

Quan vaig editar pel Facebook, aquests nano-contes que ara us recopilo, la Mireia Rubio es va delir i, amable com és ella, me'n va regalar un que també us mostro amb molt de gust:

El podòleg va descobrir perquè avançava amb tanta dificultat; tenia l'autoestima entrelligada als dits. No podia fer res per desentortolligar-la-hi, però va decidir derivar la pacient a l'Observatori Meteorològic. Allà, segurament, li tornarien a fer pujar pels núvols.  

(Mireia Rubio)

  

I

La podòloga furgava amb el bisturí, delirosa, el peu de l'atleta, quan de sobte es vessaren pel forat, tones i tones de kilòmetres caminats durant tants anys.

II

El reflexòleg va prémer el punt corresponent al cor suaument, però amb tanta convicció que, la Penèlope, no va poder evitar gitar-li al damunt tot l'amor apilotat, reprimit durant tants anys d'espera.

III

El podòleg, que havia malentès des del primer dia la seva vocació, inicià la poda tallant-li els dits, tot esperant una nova brotada que mai esdevindria.

IV

En aquella bodega encara feien el vi a l'antiga, trepitjant el raïm. Aquell any no es deurien haver rentat prou bé els peus, perquè l'enòleg, en tastar-lo, hi trobà una subtil aroma a Roquefort i unes notes de Tupí de la Cerdanya que, això sí, li donaven molta personalitat, va dir.

V

Munster, Manxego i Emmental:  Aquesta era la barreja d'olors que feien els seus peus. Desesperada, la Carlota Xis, va anar a veure el podòleg que, molt a consciència, li burxà els durallons fins que en sortí una substància espesa, groga, pudenta i cremosa. Ideal per untar.

A propòsit de les Festes de la llum, dins el marc de la Fira de l'Aixada 2013, a Manresa, els amics de l'Associació Totlletres convidàvem a tothom qui s'acostés a la carpa instal·lada a la plaça St. Domènec a escriure "instantànies" que després a la tarda vam llegir a la sala d'actes del Casino. Ens inspirava la festa medieval, la sèquia, el prodigi de la llum... i com no, l'amor que tots professem per les lletres, com autèntics i encesos Amants de la paraula.
Aquesta va ser la meva modesta aportació:



Davant del Cap del Rec, espera neguitós, L’Amant de les paraules. Espera amb neguit l’arribada, des del començament de la séquia, d’un raig descarat de mots sensuals.
L’Amor, la Passió, la Luxúria, el Desig. El vellut enrogit de la lírica eròtica. L’exòtic aroma de les frases que es diuen els amants a cau d’orella. La dolçor del sabó amb que el nuvi targuí es perfuma per la nit de noces. La càlida humitat de la balma molsosa d’una donzella. L’Alè suau d’un aire filtrat per mil flors de primavera.
Tot això espera, per fer-los l’amor amb tintes de colors, per acotxar-los amb l’embolcall de papers de seda fina, del cuir repujat amb fils de plata, delirós, l’Amant de les paraules.

L'AMIC IMAGINARI

—Per què ho vas fer, fill meu? —. Va preguntar el mossèn.

— Perquè m’ho va dir ell —. Respongué el noi, amb la mirada perduda més enllà del jardí del sanatori.

—Però... ell ?  Qui és ell ? —.

—El meu amic, mossèn, ja li he dit. Ni vostè ni ningú el pot veure però jo sí. Hi és sempre. Ell em va dir que li buidés els ulls, li tallés els llavis després de besar-la i li arrenqués els mugrons a queixalades. I més coses em va dir. 

El mossèn, desencaixat,  mirà el cel i tancà els ulls. En acabat  va mirar al noi i li va dir fluix, condescendent.

— Fill meu, confia en el Senyor, penedeix-te i ell et salvarà.

— El Senyor?  Qui és el Senyor, el seu amic invisible? —. Preguntà el noi, torçà la boca i rigué.