dijous, 13 de desembre del 2012

CORRESPONDÈNCIA FICCIÓ




Mentre el tot-terreny fresava la pista de sorra de l’Akakus circulant entre les formacions granítiques recremades pel sol, l’Eudald Garcia es mantenia cavil·lós. Conduïa d’esma i només retornava el seu pensament a la realitat, de tant en tant,  per donar un cop d’ull al GPS. El seu cap estava encara processant  l’estranya carta que havia rebut feia tan sols unes hores.

“Benvolgut,  —deia la carta—  Sé que el fet de rebre aquest escrit et sorprendrà, que serà difícil fer-me entendre i que, segurament, et costarà creure’t tot el què t’explicaré. Però també sé, perquè et conec molt bé, que al final em comprendràs i, el que és més important, faràs tot allò que et demanaré, ja que ho faig pel teu bé i al mateix temps pel meu...”

Des que l’havia rebut, l’Eudald havia organitzat en un temps rècord un vol a Trípoli, llogat un vehicle adequat i preparat un munt de material necessari per creuar el desert.  S’havia hagut de barallar amb el secretari de l’ambaixador perquè el deixés anar sense escolta fins al mig del Sahara i untat de dòlars fins l’últim funcionari corrupte.  Tot, per sentir-se la persona més desvalguda del món, que és com se sentia ara, en mig d’aquell paratge impossible, ple de gorges inhòspites i arcs de pedra colossals, que feien pensar més en el planeta Mart que no pas en la Terra.
El missatge, signat tan sols amb les inicials E.G., i sense franqueig de cap tipus, el comminava a seguir les instruccions al peu de la lletra, com si fos una mena de gimcana de gran envergadura, el premi de la qual era  salvar la vida. 

“...Quan hagis arribat a l’Akakus, seguiràs els punts GPS que t’indico. Et portaran  a la gorja més allunyada, prop dels confins del Murzuk. En el racó més profund del congost hi trobaràs uns gravats rupestres. Entre diversos elements n’hi ha un que representa un carro antic a la vora del qual t’esperaràs.  Hi hauràs de ser just en el dia i hora precís,  l’ 1-1-2013 a les 00’00h...”  
 
Mentre buscava l’entrada del congost, vorejant el llit d’un riu sec, ple de còdols negres,  es preguntava on el duria aquella bogeria. A la carta, el misteriós remitent li parlava d’estranys forats en l’espai:

“...forats de cuc, portes invisibles a través de les quals es pot viatjar en el temps, endavant o endarrere. T’escric, des d’un món on la tecnologia està molt més avançada i ha arribat a uns límits que no podries ni imaginar. Hem après a controlar aquests túnels del temps que només s’obren en moments concrets i llocs precisos i ja fa molt temps que en traiem un profit que ara ens vindrà molt bé a tu i a mi...”

La missiva li donava pocs arguments científics, és veritat, escrits en una llengua que no coneixia, però que, estranyament, entenia a la perfecció. Una sèrie de símbols que no havia vist mai però dels que, com si portessin implícit una mena de suport telepàtic, en copsava la informació sense dificultat. Una autèntica paranoia, pensava l’Eudald, de la qual se’n convertia en un creient fervorós i devot com mai havia estat per cap altra qüestió. 
Va arribar a la petita explanada que s’obria al final de la gorja abans de l’hora prevista. Va localitzar els petroglifs i, en efecte, va descobrir un gran carro gravat a la roca que resultava anacrònic per l’època suposada d’aquells jeroglífics. L’Eudald  s’esborronà al comprovar amb quina precisió la carta l’havia guiat fins aquell indret i va haver d’asseure’s. Més tard, quan va ser fosc, va encendre foc amb uns trossos d’acàcia espinosa i resseca que va trobar a la vora i es va escalfar aigua per fer-se un te. Mentre se’l prenia, va contemplar el cel,  nítid i ple d’estrelles i una serenor inusual l’envaí. Va recordar aleshores que en la carta, el desconegut li explicava l’existència de mons paral·lels cohabitant amb el nostre:

“...Dimensions contigües en el temps que comparteixen espai en diferents èpoques i que en el mateix moment es pot saltar de l’una a l’altra sense moure’s de lloc. T’ho pots imaginar?  Sé que no és fàcil.  És com si d’un edifici es tractés, del qual la humanitat que coneixes n’ocuparia una planta, ignorant que, per damunt i per sota, n’existeixen d’altres...”

Quan va ser l’hora, l’Eudald s’apropà a la paret de granit, va apurar el darrer glop de te i va resseguir amb els dits la forma del carro del gravat, igual com un nen resseguiria una escletxa descoberta a la paret. De sobte, va notar un brunzit a l’interior de la seva oïda que creixia progressivament fins a fer-se insuportable, tant, que li produí un defalliment just en el moment que un flaix de llum, provinent de la roca, el cegà. Va caure a terra commocionat i va haver de passar una estona, que li va semblar eterna, fins que és va poder incorporar. Era en el mateix lloc que abans, però el foc que havia encès, el vehicle amb totes les seves pertinences, i la tassa de te que sostenia havien desaparegut.
Atordit va contemplar les estrelles novament i li van semblar idèntiques, damunt les mateixes roques que l’envoltaven. Per un moment va pensar que s’havia tornat foll del tot i que allò no eren més que al·lucinacions. Mirà en direcció a l’entrada del congost, per on unes hores abans havia entrat i va veure una figura que se li apropava caminant amb prestesa.  Així que el va tenir més a prop, s’adonà que es tractava d’un beduí, un nadiu d’aquelles terres vestit amb gelava i turbant.

Benvingut a casa. —  Va dir aquell home mentre es descobria la cara.  

L’Eudald, sense esma, no va contestar. Quan el va tenir prou a la vora va poder comprovar, atònit, que era ell mateix qui acabava de pronunciar aquelles paraules. Ell mateix amb uns quants anys més, potser. Un “ell”  del futur que, ara ho tenia molt clar,  l’havia cridat per fer-lo viatjar en el temps, fugint de la destrucció absoluta del seu món tal i com l’havia conegut.

Ben trobat. —   Va contestar,  encara atònit.

I es van fondre en una abraçada.


dijous, 1 de novembre del 2012

AMOR EN BLANC I NEGRE

                                                                                        Fotografia d' Averneta de Bolcdefotos.cat


Quan la Greta i el Gregori es van tornar a trobar havien passat molts anys, però a tots dos els va semblar que encara conservaven un aspecte immillorable. Ella mostrava una figura esvelta, però amb el volum curvilini perfecte per omplir el vestit de ras blanc que duia posat. Aquell mar de nacre voluptuós, provocava que els ulls de l’observador hi quedessin atrapats sense remei, per discrets que fossin. Tenia la pell de la cara d’una delicadesa floral i aquella lleu vermellor a les galtes que l’hauria fet semblar de províncies sinó fos perquè la Greta era una dona tremendament elegant.  Igual que ell, el Gregori, que sempre vestia jaqueta de tweet creuada, com un aristòcrata, i que la sabia dur d’una manera tan informal que encativava tothom. A sota de la camisa de cotó fi amagava uns pectorals de nedador, folrats d’un enrinxolat pèl ros, que despertava l’admiració en elles i en ells. Era alt, amb naixents arrugues al front, el cabell ondulat i lluïa sempre ulleres que no necessitava, però que es treia i posava amb la distinció del gest precís. Tots dos tenien els ulls blaus. Aquell blau dels mars del sud, fosc i intens que desarmava a qualsevol que gosés creuar la mirada.

Per celebrar el retrobament, van voler sopar en aquell restaurant de la cala Monjoi, aïllats de la voràgine turística. Un restaurant petit i amagat que als anys seixanta tan sols coneixien quatre actors de cinema enamorats de la Costa Brava. El raconet íntim on s’havien conegut i embriagat a base de Cuba libres, tan de moda llavors, i de l’olor reïnosa que fluïa dels pins. Ara, tants anys després van sopar plats impossibles que no van entendre ni ho van voler, perquè en tenien prou d’estar junts i saciar el desig revivint vells records. Després els va semblar que no podien seguir de cap altra manera que ocupant, d’amagat, la suite d’aquell hotelet de Llançà, a la vora de les roques, on s’havien descobert cada plec de pell en un instant sublim que havia de durar per sempre. Van tornar a asseure’s als peus del tàlem i es passaren la nit perduts en la blavor dels seus ulls i acariciant les dermis, encara tan joves. I així els trobà la matinada, com si el temps passat els hagués calmat el desig del cos, però no el de l’ànima.

El sol encara no havia sortit del tot per damunt la ratlla de l’horitzó quan va entrar, sense obrir la porta, aquell àngel encorbatat, funcionari de les més altes esferes i els hi va etzibar: 

— Benvolguts amics, el temps d’espera s’ha acabat, per fi, després de fer les comprovacions pertinents i les degudes tramitacions em plau comunicar-los que, definitivament, es poden quedar per sempre més al cel dels enamorats. Siguin benvinguts.

I els tres s’ompliren unes copes per brindar, amb xampany francès, això sí,  que feia més per l’ocasió.

divendres, 19 d’octubre del 2012

RECORDS AMB B.S.O. I


CARAMBOLA

Un diumenge a la tarda qualsevol de la tardor de 1979.
Saló de jocs Cal Ferrer. 
Igualada.

 
Damunt la taula de billar les tres boles, dues blanques i una vermella, estan en una difícil posició. Només els jugadors més experts són capaços d’aconseguir-ho. Afino amb el guix blau la punta del tac. Em poso guix rosa entre el polze i l’índex i hi faig lliscar el tac perquè se n'impregni. Recolzo la mà damunt el tapet verd i apunto al quadrant de la bola que vull tocar. Valoro i rectifico l’orientació del tac perquè el cop sigui perfecte. Inspiro i aguanto l'aire. Pico la bola blanca amb un cop sec, però amb la intensitat justa i, silenciosament,  l'esfera blanca roda per la taula, ràpida. Colpeja la segona bola deixant a l'aire el clac típic del fals marfil i, gràcies a l’efecte de rotació, canvia la trajectòria i continua rodant. Toca una banda, en toca una altra i enfila en direcció a la bola vermella que espera lluenta i immòbil en una racó. Sembla que la força serà insuficient però, per fi, empeny amb un cop la tercera bola lleument i la desplaça, tant sols uns mil·límetres. Expiro satisfet.
A la sala s’hi senten un sospir i un discret aplaudiment que es barreja amb el brogit que ve del pis de baix, ple de futbolins i màquines del millón.
En el mateix moment, algú a la màquina dels discos prem B·3 i sona això:



dimecres, 10 d’octubre del 2012

FINAL DEL CAMÍ


                                                                     Cementiri  Oli sobre tela de Modest Urgell


No sé perquè, vaig recórrer el camí que porta fins el cementiri i després d’escalar-ne la tàpia, m’hi vaig asseure. Amb els peus penjant cap endins, vaig encendre un cigarret i recordí les vegades que de petit, amb els nois del Cau, ens havíem assegut allà mateix per fer-nos els valents davant les noies. Encara em sembla veure els ulls d’espant que feia la Patricia, el meu primer amor, mentre em demanava per favor, que baixés. Què se’n devia fer de la Patricia? Tot d’una va deixar de venir al Cau. Es va dir que  el seu pare, apoderat d’una caixa d’estalvis molt coneguda, havia fet un desfalc, cosa que provocà una fugida nocturna, ràpida i discreta.
Des de dalt la tàpia es podien resseguir amb la mirada les làpides ben il·luminades per un clar de lluna. Panteons rics en floritures, tombes modestes sense guarniments, totes elles flanquejades per xiprers negres com figures de creients, esllanguides i fúnebres.
De sobte, entre els arbres, se m’aparegué una jove que lluïa una cabellera llarga, deixada anar i vestida amb una camisola blanca, tan lleugera i inapropiada pel fred d’aquella nit de tardor, que feia esgarrifar. Em va semblar veure la figura allunyar-se, fent saltirons, ingènua, pel camí central. Vaig baixar la tàpia d’un bot, incapaç de reprimir l’estrany impuls que em provocava aquella visió. D’un blanc transparent i il·luminat, aquell cos dansava lentament entre els xiprers, enjogassada. S’aturava de cop, es girava, em mirava, es tornava a girar per seguir després les passes etèries d’una dansa impossible. Hagués jurat que em somreia. Seguint l’estela que ella deixava, m’hi apropí prou i, sense trontollar ni un segon, vaig allargà el braç per poder tocar aquella presència que m’imaginava freda i irreal però, se m’engolà entre les mans com una boira per reaparèixer unes làpides més enllà, entre uns àngels de marbre de mida natural. Ara sí que  vaig veure clarament com em somreia i això m’esperonà encara més a seguir-la. Entre xiprers i àngels jugàrem a un tocar i parar fantasiós i incorpori, jo frisant per tenir-la i ella rient-se de mi fins que es va asseure entre dues làpides, juntes l’una de l’altre com les de dos amants. Lentament, com aquell que pretén caçar una papallona, m’hi vaig acostar, vaig poder asseure'm al seu  costat i per fi vaig poder acaronar la seva espatlla,  just en el moment que m’adonava de les inscripcions que es podien llegir gravades al marbre. L’una duia el nom d’ella, Patrícia, amb lletres modernistes i unes fades que l’adornaven,  l’altre, amb lletres d’impremta, Pere Joan, el meu nom.


Aquest relat neix d'un conte encadenat que podeu llegir en aquest mateix blog.


dimecres, 3 d’octubre del 2012

LA VEU DEL VIOLONCEL


                                                                                              

Aquesta foto me l’ha cedit la Carmen Gual Barrios, "Tarada dels relats" i amiga virtual. Malauradament ni ella ni jo sabem el nom de l’autor/a. Des d’aquí el/la vull felicitar  i agrair-li que me la deixi penjar.



A l’hora exacta i amb la precisió gestual acostumada Dimitri Iutxenco es lleva, mentre Sant Petersburg desperta immersa en l’atmosfera gèlida de finals d’hivern. Després d’esmorzar, com cada matí, amb el rigor propi d’un militar, agafa el violoncel, li treu una pols inexistent amb la baieta de llana, el guarda dins la funda i s’encamina cap al carrer calcant les passes del dia anterior, rajola per rajola. Creua el Neva pel pont de Trotski i entre el tercer i el quart fanal s’apuja el coll de l’abric per evitar que el vent li glaci el clatell. No gaire lluny, damunt les aigües platejades del riu, encara hi suren els darrers blocs de gel en una lenta deriva cap al Bàltic. Al travessar els jardins del Camp de Mart, davant la flama eterna que recorda els sacrificis de la revolució, s’atura en un quiosc i demana un exemplar del Smena. El quiosquer li’n dona un i afegeix uns copets amables a l’esquena del vell músic, intercanvien unes paraules i els bafs que surten de les seves boques es barregen. Més tard, al passar pel costat de l’Església de la Sang Vessada, Dimitri es treu el rellotge de butxaca, el contempla un instant per confirmar que és l’hora que sap que ha de ser i segueix en direcció a l’entrada de les Galeries de l’avinguda Nevski per on emboca al metro. Un cop a baix, descarrega el violoncel, s’asseu al segon banc del vestíbul principal sota la mirada hieràtica de dos atlants que fan de columnes de la gran nau i es disposa a tocar. Tanca els ulls i amb l’exactitud d’una equació matemàtica comença a fregar l’arc per damunt les cordes i les melangioses notes del Preludi de la suite nº1 de Bach comencen a omplir cada angle de l’atri versallesc que els excessos soviètics van fer tan exuberant.  Executa així, una darrera l’altra, com un rellotge, les mateixes peces de cada dia i avui no seria una excepció, si no fos perquè un fet inusual li trencarà la rutina i el trasbalsarà d’una manera extraordinària. Just a mitja interpretació de Sarabande,  desclou per un instant els ulls i se sorprèn de la presència a escassos centímetres d’una nena que el contempla amb la mirada atenta i que imita amb la veu el so del violoncel.  Amb admiració, veu com de la gola d’aquella criatura en surt una repetició exacta del so que ell mateix emet amb l’instrument, una tonada preciosa, celestial, modulada per uns llavis delicats que fluctuen amb dolçor per deixar escapar aquella música meravellosa.   Dimitri, sense adonar-se’n deixa de tocar i escolta amb devoció a la nena i nota  un pessigolleig que li ressegueix l’esquena, com si la música que emet la veu d’aquell infant el penetrés fins l’ànima adormida de fa anys i li recordés que va ser la passió el que el va dur a fer-se músic. Això passava molt abans de triomfar a l’Opera Bolshoi, de jove; abans de viatjar per mitja Europa ensenyant el seu virtuosisme apassionat; abans de conèixer a la seva esposa i de perdre-la en aquell malaurat accident, fet que li esquerdà la passió i la vida. De repent, el pessigolleig es converteix en un dolor opressiu al pit, lleu primer, però més intens després i amb una clara irradiació cap al braç. Poc a poc, així que la suite de Bach arriba al final, la vista se li entela i, amb el somriure de la nena com a darrera visió, Dimitri, tanca els ulls, esvaït.

Més tard, en una de les habitacions de l’hospital Medpalace,  a l’avinguda Txaikovskogo, Dimitri jeu desconcertat  mentre el doctor li explica:  Facis càrrec de la situació, amic meu, tot i que la simptomatologia és la d’un infart agut de miocardi i malgrat que, en efecte, les seves artèries coronàries estaven completament obturades, no puc fer valdre el seu cas i efectuar el càrrec a la mutualitat que té contractada. El fet que al desembussar-li les venes del cor, tan sols en sortissin notes musicals atapeïdes i endarrerides de fa molt de temps, me’n desautoritza del tot.


diumenge, 9 de setembre del 2012

REFLEX.



                                                                                         Fotografia de Pau Corcelles.



El fotògraf s'autoretratava contínuament reflectit en superfícies còncaves, esperant que la faceta corbada li retornés una imatge ideal d'ell mateix. I no ho aconseguia... Al final, però, sempre somreia satisfet de ser com era.


Inspirat en una foto de l'amic Pau Corcelles, el bloc del qual us recomano. 
 


dissabte, 21 de juliol del 2012

II Concurs de microcontes Bla Bla

El passat 14 de Juliol, a Vallfogona de Riucorb, va tenir lloc l'entrega de premis del  "II Concurs de microcontes", dins el marc del  "Bla Bla. IV Festival de narrativa oral " 
Em plau convidar-vos a llegir els tres microcontes guanyadors.


Dibuix de la Xènia de Armengol.


1er. premi:  
MALSONS INFANTILS: Ferran d’Armengol 
Cansat de córrer, darrere de la gegantina tija del gerani respiro, el tiranosaure ha passat sense veure’m.

2on. premi:
AMOR A LA CARTA. Ricard Closa 
Malcorada, l’amant a qui acabaven de plantar en aquell restaurant, va demanar la carta. El cambrer, molt atent, li’n va dur una on li declarava amor etern i postres.

3er. premi 
VERMELL, PARELL, GUANYA. Sergi G. Oset 
El tafur jubilat i el gos cec creuaven el carrer ignorant les advertències i els cotxes.—Què fa? —Cridaven. Posava en joc la poca vida que li restava.



divendres, 20 de juliol del 2012

TICS





L’espera s’allargava i va decidir donar un cop d’ull al seu iPhon. Tres missatges del bisbe, sense importància; dos del seu amant, indiscrets; un de la seva mare, pesat. 
El darrer però, el va corprendre:  #Déudelcel = Fill meu, t’estic veient. Què estàs fent?


Gràcies a l'Uri per la foto. L'ull sempre atent.

dijous, 14 de juny del 2012

RESTART II




 
                                                                             Foto d’ Aga Sawala, baixada de Street art utopia


La primera figura va sortir al mur del cementiri. Ningú s’hi va fixar. Poc a poc, van anar aflorant cares a tota mena de pedres i maons, a les façanes, a les tàpies. A vegades trencaven el revestit de guix i entre esquerdes sorgien fesomies, ara humanes, ara grotesques.  
Aviat van sortir rostres als carreus gòtics de la catedral, a les columnes del temple romà, a les pedres romàniques de l’ermita del coll. Cairons severs de mirades vigilants, espies de terrissa i granit amb ulls escrutadors. Éssers remots que reclamaven l’herència que ens van deixar i que, en la nostra deixadesa,  vam malbaratar. Valors oblidats, honors i dignitats perdudes, esforços que la bona vida ens havia dut a ignorar.
I les rigoroses efígies ens van avergonyir. Ens van fer sentir tanta vergonya que, com nens petits després de fer una malesa, vam tornar a les nostres cases, ens vam ficar al llit i vam plorar. Després vam abraçar-nos a les nostres dones i als nostres homes, als nostres fills i filles, pares i mares. Ho vam fer amb llàgrimes als ulls d’alegria i penediment.  L’endemà, netes les consciències,  en néixer un dia nou, vam recomençar amb tota la força  perquè, com havia dit el poeta: Tot estava per fer i tot era possible.


diumenge, 27 de maig del 2012

INTERCANVI


 Dins el marc del "Corraló dels llibres oblidats",  entre altres activitats molt recomanables, s'organitza un concurs de microrelats express, el jurat del qual ha tingut a bé premiar-me  aquest que us presento.



Des de la finestra sense vidres, la Ventureta ha vist com penjaven llibres d’un fil, ha vist el corraló vestit amb garlandes d’impremta il·lustrades. Ha vist la gent mirar, tocar i fullejar llibres i com se’ls canviava.
S’ha alçat de sobte, ha agafat el vell exemplar de la Bíblia, empolsinat, oblidat i ha baixat al carreró. I encara ha arribat a temps de canviar-lo per un llibre il·lustrat, de bricolatge, on s’explicava en quatre passes, com canviar els vidres d’una finestra, vella i corcada.



 Fotos de Ricard Closa

dimecres, 2 de maig del 2012

L'AMOR EN UNA JOIA







Fotografies de Collage de memòries
 
L’Artista feia joies negant tota mena d’objectes amb resina, fent-los immortals, presoners per sempre de la coqueteria dels seus portadors. Un dia li vingué una nena i li preguntà si seria capaç de fer-li un penjoll de resina amb l’amor de la seva mare a dins. L’Artista, sorpresa però atenta, li va contestar: Sí, reina, porta’m una mica d’aquest amor que jo et faré el penjoll.
 
Segur que esteu desitjant veure més joies com aquestes, oi? Doncs podeu visitar el blog Collage de memòries. Qui sap, potser dins d'un anell hi trobareu l'amor de la vostra vida. 
 

dimarts, 27 de març del 2012

RESTART

                                                                                      Foto de Street Art Utopia.
                                                                                                Obra de: Isaac Cordal. Barcelona

Aquell matí aparegueren, de sobte. Cap soroll, cap onada estrepitosa els va precedir per avisar. Calladament van anar emergint de la sorra de la platja, traient els seus caps broixos, vestits amb americana i corbata ben nuada, xops però mudats. Amb les mirades buides, perdudes a l’horitzó gris de ciment i maó. Com si fossin els morts del mar retornats per la ressaca, els cossos sense ànima de les males consciències, ompliren  la riba mentre de fons, tant sols sonava la remor de les ones, rítmica, invariable. Primer eren pocs, però després en vingueren més. Molts més.
I a la tarda envaïren el món. A poc a poc ompliren tots els espais, les cases i els cafès, els cinemes i els museus, les escoles i les esglésies, sempre en silenci i amb aquelles mirades esgarriades. I un cop dominaren tots els espais, van xuclar l’enteniment de les persones, es begueren el seny de tots els éssers que, narcotitzats per la banalitat de la seva existència, pobres entitats insubstancials,  se’l van deixar prendre.  I quan tots restaven buits d’essència i a la deriva, vingué la nit.  I la foscor ho degué purgar tot molt a fons, perquè l’endemà, amb l’alba, naixí un dia nou, net, en blanc, com la primera plana d’un llibre per fer. Per tornar a començar.



dissabte, 17 de març del 2012

CONTE ENCADENAT




Vaig escriure l'arrencada d'aquest microconte i vaig proposar a les amigues i amics del Facebook que m'ajudessin a acabar-lo. Van apuntar-s'hi quatre juganeres i aquest n'és el resultat.
Gràcies a totes.



Com si fos una sargantana, es va enfilar a la tàpia, un cop a dalt s’assegué amb els peus penjant endins del cementiri, per contemplar les làpides il·luminades per un clar de lluna. Va ser aleshores que ho va veure... R.C.
 
...no va sentir por just tot lo contrari i un desig de poder tocar aquella cosa, de poder acariciar-la va provocar...   Susana Garcia del Puerto
 
...un impuls irresistible de baixar de la paret d'un salt, un cop a terra es fregà els ulls perquè no s'acabava de creure el que estava veient... Elisabeth Orpinell Rabell

...D'un blanc transparent e il·luminat es desplaçava lentament aquella figura femenina entre els xiprers, girant enjogassada de tan en tan el cap, per assegurar-se que ell la seguia. Si no fos perquè era un esperit, hagués jurat que somreia. Seguint l'estela que ella deixava va... Ita Molins
 
...va seguir-li el joc, i veient com s'amagava darrere els xiprers, per tot seguit tornar a sortir, ell va atansar-se a la figura femenina i, sense trontollar ni un segon, allargà el braç, per poder tocar aquella presència que ell imaginava freda i irreal, però... Glòria Martí Corbella
 
...s’engolà entre les seves mans per reaparèixer més enllà d’uns àngels de marbre. Ara sí va veure clarament que li somreia i això l’esperonà a seguir-la. Entre xiprers i àngels jugaren a un tocar i parar fantasiós, fins que ella s’assegué entre dues làpides, juntes l’una de l’altre com les de dos amants, una amb el nom d’ella, l’altre  amb el nom d’ell.  R.C.


dilluns, 2 de gener del 2012

QUIETA NIT


Pere Nadal va apilar la roba de vellut vermell i va posar al damunt la barba postissa i el barret. Després li calà foc i s’ho va mirar una llarga estona mentre passava balanç a la seva vida. Sense mirar enrera, va enfilar el carrer nevat en direcció als afores d’aquell poble, que feia tant de temps que l’oprimia. Passada la darrera casa però, li va impedir avançar una gran superfície de vidre que arrancava de terra i es perdia en la foscor d’un cel sense estrelles. Va colpejar la paret transparent que s’elevava davant d’ell i, desconcertat, va resseguir-la amb la mà plana. Sense deixar-la va caminar cap a l’oest, per davant de l’estació buida, entre els boscos d’avets nevats de la perifèria, per darrera el cementiri, fent tot el tomb a la vila per acabar al mateix lloc. Aquell vidre immens circumval·lava tot el perímetre del poble i l’empresonava.  Atònit,  mirà a través de la superfície freda, aclucant els ulls per acostumar-los a la foscor. Més enllà, a l’altra banda, reflectit en un mirall, va poder veure’s a ell mateix, tancat dins una bola de vidre. Una d’aquelles boles de vidre, amb paisatge nadalenc al seu interior i que al sacsejar-la esclata una petita tempesta de neu. Ho va veure just quan els primers flocs de poliestirè li queien al damunt.