dijous, 13 de desembre del 2012

CORRESPONDÈNCIA FICCIÓ




Mentre el tot-terreny fresava la pista de sorra de l’Akakus circulant entre les formacions granítiques recremades pel sol, l’Eudald Garcia es mantenia cavil·lós. Conduïa d’esma i només retornava el seu pensament a la realitat, de tant en tant,  per donar un cop d’ull al GPS. El seu cap estava encara processant  l’estranya carta que havia rebut feia tan sols unes hores.

“Benvolgut,  —deia la carta—  Sé que el fet de rebre aquest escrit et sorprendrà, que serà difícil fer-me entendre i que, segurament, et costarà creure’t tot el què t’explicaré. Però també sé, perquè et conec molt bé, que al final em comprendràs i, el que és més important, faràs tot allò que et demanaré, ja que ho faig pel teu bé i al mateix temps pel meu...”

Des que l’havia rebut, l’Eudald havia organitzat en un temps rècord un vol a Trípoli, llogat un vehicle adequat i preparat un munt de material necessari per creuar el desert.  S’havia hagut de barallar amb el secretari de l’ambaixador perquè el deixés anar sense escolta fins al mig del Sahara i untat de dòlars fins l’últim funcionari corrupte.  Tot, per sentir-se la persona més desvalguda del món, que és com se sentia ara, en mig d’aquell paratge impossible, ple de gorges inhòspites i arcs de pedra colossals, que feien pensar més en el planeta Mart que no pas en la Terra.
El missatge, signat tan sols amb les inicials E.G., i sense franqueig de cap tipus, el comminava a seguir les instruccions al peu de la lletra, com si fos una mena de gimcana de gran envergadura, el premi de la qual era  salvar la vida. 

“...Quan hagis arribat a l’Akakus, seguiràs els punts GPS que t’indico. Et portaran  a la gorja més allunyada, prop dels confins del Murzuk. En el racó més profund del congost hi trobaràs uns gravats rupestres. Entre diversos elements n’hi ha un que representa un carro antic a la vora del qual t’esperaràs.  Hi hauràs de ser just en el dia i hora precís,  l’ 1-1-2013 a les 00’00h...”  
 
Mentre buscava l’entrada del congost, vorejant el llit d’un riu sec, ple de còdols negres,  es preguntava on el duria aquella bogeria. A la carta, el misteriós remitent li parlava d’estranys forats en l’espai:

“...forats de cuc, portes invisibles a través de les quals es pot viatjar en el temps, endavant o endarrere. T’escric, des d’un món on la tecnologia està molt més avançada i ha arribat a uns límits que no podries ni imaginar. Hem après a controlar aquests túnels del temps que només s’obren en moments concrets i llocs precisos i ja fa molt temps que en traiem un profit que ara ens vindrà molt bé a tu i a mi...”

La missiva li donava pocs arguments científics, és veritat, escrits en una llengua que no coneixia, però que, estranyament, entenia a la perfecció. Una sèrie de símbols que no havia vist mai però dels que, com si portessin implícit una mena de suport telepàtic, en copsava la informació sense dificultat. Una autèntica paranoia, pensava l’Eudald, de la qual se’n convertia en un creient fervorós i devot com mai havia estat per cap altra qüestió. 
Va arribar a la petita explanada que s’obria al final de la gorja abans de l’hora prevista. Va localitzar els petroglifs i, en efecte, va descobrir un gran carro gravat a la roca que resultava anacrònic per l’època suposada d’aquells jeroglífics. L’Eudald  s’esborronà al comprovar amb quina precisió la carta l’havia guiat fins aquell indret i va haver d’asseure’s. Més tard, quan va ser fosc, va encendre foc amb uns trossos d’acàcia espinosa i resseca que va trobar a la vora i es va escalfar aigua per fer-se un te. Mentre se’l prenia, va contemplar el cel,  nítid i ple d’estrelles i una serenor inusual l’envaí. Va recordar aleshores que en la carta, el desconegut li explicava l’existència de mons paral·lels cohabitant amb el nostre:

“...Dimensions contigües en el temps que comparteixen espai en diferents èpoques i que en el mateix moment es pot saltar de l’una a l’altra sense moure’s de lloc. T’ho pots imaginar?  Sé que no és fàcil.  És com si d’un edifici es tractés, del qual la humanitat que coneixes n’ocuparia una planta, ignorant que, per damunt i per sota, n’existeixen d’altres...”

Quan va ser l’hora, l’Eudald s’apropà a la paret de granit, va apurar el darrer glop de te i va resseguir amb els dits la forma del carro del gravat, igual com un nen resseguiria una escletxa descoberta a la paret. De sobte, va notar un brunzit a l’interior de la seva oïda que creixia progressivament fins a fer-se insuportable, tant, que li produí un defalliment just en el moment que un flaix de llum, provinent de la roca, el cegà. Va caure a terra commocionat i va haver de passar una estona, que li va semblar eterna, fins que és va poder incorporar. Era en el mateix lloc que abans, però el foc que havia encès, el vehicle amb totes les seves pertinences, i la tassa de te que sostenia havien desaparegut.
Atordit va contemplar les estrelles novament i li van semblar idèntiques, damunt les mateixes roques que l’envoltaven. Per un moment va pensar que s’havia tornat foll del tot i que allò no eren més que al·lucinacions. Mirà en direcció a l’entrada del congost, per on unes hores abans havia entrat i va veure una figura que se li apropava caminant amb prestesa.  Així que el va tenir més a prop, s’adonà que es tractava d’un beduí, un nadiu d’aquelles terres vestit amb gelava i turbant.

Benvingut a casa. —  Va dir aquell home mentre es descobria la cara.  

L’Eudald, sense esma, no va contestar. Quan el va tenir prou a la vora va poder comprovar, atònit, que era ell mateix qui acabava de pronunciar aquelles paraules. Ell mateix amb uns quants anys més, potser. Un “ell”  del futur que, ara ho tenia molt clar,  l’havia cridat per fer-lo viatjar en el temps, fugint de la destrucció absoluta del seu món tal i com l’havia conegut.

Ben trobat. —   Va contestar,  encara atònit.

I es van fondre en una abraçada.