dijous, 31 de març del 2016

Surtdecasa.cat


Fa uns mesos que edito contes dins el portal digital Surtdecasa.cat. Avui els comparteixo per tots aquells incondicionals que de tant en tant treuen el nas per aquí. Va de circ, un circ ple de personatges, estrafolaris, estrambòtics, llunàtics, màgics i sempre sorprenents. 
A veure si us agraden. 
Que comenci la funció!!! 




 

diumenge, 4 d’octubre del 2015

ESCENES SOMIADES I

Andanes.


El noi recorre amb neguit les andanes d’una estació gèlida, en blanc i negre. Puja i baixa de trens buits amb destinacions incertes i busca pels compartiments amb seients vells i entapissats arnats. Els ulls d’un blau cobalt intens escorcollen els racons amb desfici. Duu una estrella vermella sargida a la gorra caqui que li tapa la closca xolla, suada, que fa una olor salobrosa. Els braços balders s’intueixen ossuts sota una camisa negra que li ve ampla. Les mans de dits llargs on hi mostra la paraula LOVE tatuada, una lletra a cada falange, entren i surten nervioses de les butxaques dels texans ratats.

Busca la noia. Busca desesperadament la noia del somni. La pressent, sap que  hi ha de ser, n’està segur perquè l’ha somiada d’aquella manera que se somien. Perquè ells se somien a voluntat. I com que és així, es troben.

Troba la noia al darrer compartiment d’un vagó desballestat, amb els ulls d’un verd salze esvaït, mig tapats pels flocs escapats d’una cabellera recollida, negra, arrissada, mirant més enllà dels vidres trencats. Sense arracades, sense anells als dits, sense collarets ni braçalets. Asseguda a la punta del seient, rígida, la càmera de fotos penjada en bandolera amb la cinta tensada que li fa ressaltar els pits petits, punxeguts, sota una samarreta blanca amb olor de sabó de Marsella. Les mans tamborinegen damunt els genolls prims, els texans estripats i apedaçats per sota amb roba de quadres de colors vermell i negre. Els llavis prims, incolors, en prou feines dibuixats, esbossen un somriure en girar-se.

El noi s’hi asseu al davant, respira fons i es refà. Havia pensat que ja no es trobarien, però ara mira dins el verd profund dels ulls d’ella amb el blau encès dels seus ulls. I només amb els ulls es parlen. Sense dir res s’ho diuen tot. Que des del darrer somni s’han trobat a faltar, que es desitgen, que s’anhelen les carícies, que cobegen les sentors de cada plec de pell. Que es necessiten i ja no poden somiar l’un sense l’altra. I s’aixequen i se’n van de pressa per l’andana glaçada amb el desfici dels amants que s’estimen d’amagat i es fan l’amor pels racons amb bogeria. 


dimarts, 28 de juliol del 2015

SEDA




Eruga.

Era divendres al vespre i esperàvem amb candeletes que arribés el pare de viatge, de València. Sempre arribava tard. A vegades ja havíem sopat i, en pijama, ens fèiem durar el got de llet per no haver d’anar a dormir. Tan bona que era la llet condensada amb aigua calenta comparada amb la natural que només ensumar-la em feia vomitar, i havia de reprimir les ganes de veure-me-la d’un glop. Acabava de començar la novel·la que emetien per l’UHF,  La dama de las camelias,  quan vam sentir el soroll tan esperat. Primer el dring del manyoc de claus, seguit del rautar del pany, el cruixit de fullola de la porta al ser pressionada i el grinyol final. Tots tres germans sabíem distingir qui obria la porta; la mare era més silenciosa, la tibava en girar la clau per no fer soroll; el pare, en canvi, era més barroer i la feia espetegar a l’empentar-la. A la mare la sentíem cada dia obrir, al pare no, només els caps de setmana alterns, entre viatge i viatge, quinze dies fora, dos a casa i així un mes rere l’altre. L’esperàvem amb candeletes al pare, i tant!
Aquell divendres, quan ens hi vam tirar al coll abans que pogués deixar la maleta a terra i dir res, ja vam veure la caixa. Una caixa de camises IKE, gastada, amb la tapa escantonada, plena de forats i lligada amb un cordill perquè no s’obrís. Sense dir res, el pare la posà damunt la taula del menjador i va tallar el cordill d’una estisorada abans que la mare pogués desfer el nus. Tots expectants al voltant. La va obrir sense gaires contemplacions, produint un sacseig  i, de repent, una barreja d’olor de verdura passada i resclosit va inundar-ho tot.
—Ecs! —Va cridar la mare.
—Oh! —Nosaltres.
Entremig de les restes d’unes fulles de morera força corrompudes hi transitaven una vintena de larves de la mida d’un dit petit. Algunes es recargolaven com si, enlluernades de sobte, cerquessin un aixopluc que no hi havia, d’altres, en canvi, ben estirades rostaven els cantells encara aprofitables d’alguna fulla.
—Què és això, papa? Vam exclamar amb els ulls esbatanats.
—Cucs de Seda. Va dir orgullós. 


Capoll.

L’endemà, molt d’hora malgrat ser dissabte, esmorzàvem amb pressa la coca de forner, encara calenta que ens havia dut l’àvia. L’àvia no venia gaire sovint a casa, però tenia el do d’ensumar quan hi passava alguna cosa insòlita, aleshores, apareixia com qui no vol la cosa. Els tres germans engolíem sense mastegar la coca i ens ennuegàvem bevent la llet delerosos d’anar corrents a buscar fulles de morera i poder alimentar aquelles bestioles.  Durant tota la nit havíem sentit la fressa dels cucs rostant dins la caixa i ja ens havíem adonat que l'avidesa amb què devoraven la verdura era infinita. Al cap d’un parell de dies hauríem pogut marcar en un planell la situació exacte de totes i cadascuna de les moreres de la ciutat; hauríem pogut descriure’n la seva accessibilitat, l’estat de maduració, frescor i abundància de fulles i encara la proximitat i varietat horària dels guardes municipals i els operaris de la brigada de parcs i jardins. Només proveïts de bosses on posar la pastura, patrullàvem la vila i ens emparràvem als arbres de manera obcecada. Érem com una plaga.
Els dies que succeïren a l’arribada de les larves, bosses plenes de fulles de morera ocuparen el lloc dels enciams i les escaroles dins la nevera i, contemplar com aquells extraordinaris essers les devoraven, ocupà bona part del nostre temps. Els havíem canviat a un parell de caixes més grans, separant-los per mides. Fins i tot el havíem construït amb cartolina uns caus on no s’hi posaven mai perquè, de segur que, dins el seu minúscul cervell només hi cabia una idea: la ingesta furibunda. I aviat vam entendre perquè. Un matí d’aquells, en canviar les fulles velles per unes de fresques, vam descobrir en una cantonada de la caixa dos capolls de seda groga. Un d’ells, encara a mig fer, deixava entreveure l’eruga empetitida dins aquell oval, com filava frenètica. A poc a poc, totes les larves van anar cercant racons on tramar els seus embolcalls de seda, de tons pàl·lids, grocs i ataronjats. Vam poder contemplar l’inici de la meravellosa metamorfosi; com buscaven els angles millors per falcar el sac que els hauria d’abrigar,  com encongien i canviaven de color just abans de començar a filar. Fascinats ens passaven les hores mirant-los construir aquelles clòfies perfectes, comprovant la duresa de la filatura i la capacitat de les larves per refer el fil que, en la nostra vilesa infantil, els trencàvem. Després, quan el darrer cuc va acabar el darrer capoll, es feu el silenci.  El llarg silenci de la son transmutadora.


Crisàlide.

Ja les havíem oblidat. Les caixes amb els capolls van quedar al cap de munt d’una prestatgeria on la mare, farta de veure-les, les havia endreçat, entre els Madelman mutilats i el Mercedes teledirigit, sense piles. I no les hauríem trobat a faltar sinó fos perquè una nit a l’anar a dormir, després que de manera  insòlita la mare ens deixés quedar a veure l’Starsky & Hutch, sentíssim aquell soroll. Un brogit intermitent ressonava esmorteït en algun racó de la nostra habitació. Ens va costar esbrinar d’on provenia. La intuïció va fer que m’emparrés a una cadira per arribar on reposaven les caixes amb un cucs de seda escrit amb retolador verd.  Mentre els meus germans i la mare contemplaven la maniobra vaig poder comprovar que el remoreig provenia de dins les caixes i l’emoció m’envaí. Què hi estava passant allà dins?  Un cop obertes l’espectacle que vam poder contemplar ens deixà meravellats. Una nova fase de la metamorfosi havia esdevingut en forma de crisàlides. Les papallones completament formades eren damunt dels capolls que les havien contingut i que ara podíem veure foradats per un dels extrems i bruts d’un líquid fosc que les nimfes havien segregat per desenredar el fil i emergir del sac. Papallones mascle i femella, més grans i ufanoses, aletejaven aquí i allà enfervorides produint aquell bruit que no responia sinó a un dels més primaris instints: l’aparellament.  I de seguida s’hi van posar. Els mascles cercaven femelles receptores per unir-s’hi fervorosament i acoblar els seus abdòmens amb lúbrics recargolaments, cosa que despertà en les nostres ments pre-adolescents uns impulsos nous i desconeguts fins aleshores. I com en la vida, vam descobrir també que després d’una de calç en ve una d’arena.  Acabats els coits, els mascles morien, presumptament feliços i les femelles fresaven ous diminuts a tort i a dret per acabar, exhaustes, morint igualment. I van quedar dins les caixes, un cop netes de cadàvers, unes esteles d’ous iridiscents que formaven amb els seus tons variats uns estampats de fecunditat la mar d’artístics. 
I caigueren en l’oblit, de nou, esperant una primavera prou adient per l’eclosió i omplir amb milers de larves minúscules les prestatgeries de l’ habitació, davant els ulls estorats de la mare, pobra. Però això és una altra història. O potser no, potser només és un nou recomençament de la mateixa. 
 

dilluns, 20 de juliol del 2015

BLA BLA



Un any més a Vallfogona de Riucorb i dins el marc del Festival de Narrativa Bla Bla que cada any organitzen una colla de incombustibles personatges, tossuts i altament capacitats, sense a penes pressupost, cosa que compensen amb grans dosis de creativitat i inventiva; se n'han sortit de celebrar també el 5è Concurs de microrelats al qual he tingut el gust de participar i la sort ser premiat. 
Us transcric els tres relats guanyadors, inspirats tots ells en la porta de la foto que il·lustra el post.  


1er. Premi
ENCLAUSTRAT
Toni Cortés
Després de molts anys aturant-me cada matí davant la porta, finalment em vaig atrevir a fer-ho. Vaig espiar pel forat del pany i vaig veure que, a fora, tot continuava igual.


2on. Premi
DEDINS
Ricard Closa
Enlluernat pel feix de llum que s'escola pel forat del pany m'acosto fins on permet la cadena que m'estreny l'ànima. Empenyo, grinyolen els golfos. No, avui tampoc gosaré sortir.


3er. Premi
... I BARRAT
Marta Pérez
Teranyines a les frontisses, rovellades i malmeses, com els meus braços, insegurs, balbs, matussers; com la meva boca pastosa covarda. Ni entreobrir-te, puc.



dimarts, 11 de març del 2014

CIRCUS



Imatge d'un oli d' Àlex Prunés



I
Sulpici Tardà, funambuleja sense por i sense xarxa per la malsegura corda. El pànic li ve de matinada, quan serpeja amb pas etílic pel relliscós filferro de la vida,  de retorn a la caravana. 

II
L’Helga Bart somica amb la cara enfonsada al coixí. Ja ha sentit el darrer avis per sortir a la pista, però n’està farta. No ho farà més. No tornarà a sortir. D’una revolada agafa la navalla de barber, s’estova la cara i... s’afaita la barba.

III
L’August s’estampa una rialla blanca a la cara i se cenyeix un cínic nas vermell. Ho fa amb pressa mentre guarda un revòlver sota les lleixes de fusta del terra. Tres caravanes més enllà jeu, carablanca i desencaixat, en Pierre, immergit en un doll de vanitat.  

IV
Agenollat damunt la pista, en Roc Roca doblega barres de ferro al voltant del coll com si fossin de goma; flecta el metall de la mateixa manera que la Úrsula, la seva dona, la dona més grassa del món, li rebrega el cor cada nit amb el fuet de la indiferència.

V
Gemma Gumà retorça el cos amb cargolaments impossibles per no veure com Lleonard Selva posa el cap a la gola del gran felí. A la pobra contorsionista li batega el cor bojament enamorada d’un domador que només té ulls per en Renatto, el saltimbanqui.


diumenge, 21 de juliol del 2013

III Concurs de microcontes Bla Bla


El passat 20 de Juliol, a Vallfogona de Riucorb, va tenir lloc l'entrega de premis del  "III Concurs de microcontes", dins el marc del  "Bla Bla.  Festival de narrativa oral "   
Em fa especialment feliç haver estat premiat juntament amb la Lluïsa i la Mireia amb qui tinc el plaer de compartir moltes altres inquietuds. 


1er Premi: Lluïsa Avante
PART I
Una hora abans de néixer li va agafar pànic escènic i es va fer fonedís. El doctor anuncià al públic: "Es busca actor dramàtic, sense experiència i amb dots d'improvisació".

2on Premi: Ricard Closa
  
DÉU M'HAGI PERDONAT
Encabat, neta de sang la navalla de barber i recuperat l’honor, vaig sortir de la rectoria amb la convicció d’haver comès una acció justa i perfecta.


3er. Premi: Mireia Rubio

ESPIA ESQUINÇADA
L'espia es passava les nits sargint pedaços. Un dia, confiada, no va filar prim. L’endemà va ser inevitable que xerrés pels descosits.





divendres, 3 de maig del 2013

EXOSQUELET




He somiat que duies tatuades al dors de la mà, cada una de les falanges; dits d’os verd negral, carps i metacarps de tinta no deleble.
M’he preguntat, intrigat, si trobaria extremitat amunt, un cúbit, un radi i un húmer de pigment subcutani.

¿Solcaven oscil·lants la superfície dels teus pits, unes costelles de calcomania?

¿Eixia insolent sobre cada maluc, una pelvis de tintura?

¿Jeia enfebrat damunt la pell del teu sexe, un sacre tenyit?

He somiat que, aterrit, no gosava ni mirar-te a la cara. 


 
 Font: Lovely.tumblr.com - Milkxo




dijous, 4 d’abril del 2013

XOCOLATA




Havies sentit a parlar de les ondines, dones d’aigua entremaliades que se t’apareixen i t’encativen en estanys amagats i rierols feréstecs. Havies sentit a parlar també, de les sirenes i del seu cant fetiller. Però quan de la xocolatera van sortir aquelles quatre nimfes rialleres, tan dolçament empastifades, vas pensar que ja t’estava bé que la mitologia clàssica es renovés una mica. 




Inspirat en una fotografia de Marina Méndez  de qui us recomano que en visiteu la web:

dilluns, 25 de març del 2013

PEUS


Quan vaig editar pel Facebook, aquests nano-contes que ara us recopilo, la Mireia Rubio es va delir i, amable com és ella, me'n va regalar un que també us mostro amb molt de gust:

El podòleg va descobrir perquè avançava amb tanta dificultat; tenia l'autoestima entrelligada als dits. No podia fer res per desentortolligar-la-hi, però va decidir derivar la pacient a l'Observatori Meteorològic. Allà, segurament, li tornarien a fer pujar pels núvols.  
(Mireia Rubio)
  


I
La podòloga furgava amb el bisturí, delirosa, el peu de l'atleta, quan de sobte es vessaren pel forat, tones i tones de kilòmetres caminats durant tants anys.

II
El reflexòleg va prémer el punt corresponent al cor suaument, però amb tanta convicció que, la Penèlope, no va poder evitar gitar-li al damunt tot l'amor apilotat, reprimit durant tants anys d'espera.

III
El podòleg, que havia malentès des del primer dia la seva vocació, inicià la poda tallant-li els dits, tot esperant una nova brotada que mai esdevindria.

IV
En aquella bodega encara feien el vi a l'antiga, trepitjant el raïm. Aquell any no es deurien haver rentat prou bé els peus, perquè l'enòleg, en tastar-lo, hi trobà una subtil aroma a Roquefort i unes notes de Tupí de la Cerdanya que, això sí, li donaven molta personalitat, va dir.

V
Munster, Manxego i Emmental:  Aquesta era la barreja d'olors que feien els seus peus. Desesperada, la Carlota Xis, va anar a veure el podòleg que, molt a consciència, li burxà els durallons fins que en sortí una substància espesa, groga, pudenta i cremosa. Ideal per untar.



dimecres, 27 de febrer del 2013


A propòsit de les Festes de la llum, dins el marc de la Fira de l'Aixada 2013, a Manresa, els amics de l'Associació Totlletres convidàvem a tothom qui s'acostés a la carpa instal·lada a la plaça St. Domènec a escriure "instantànies" que després a la tarda vam llegir a la sala d'actes del Casino. Ens inspirava la festa medieval, la sèquia, el prodigi de la llum... i com no, l'amor que tots professem per les lletres, com autèntics i encesos Amants de la paraula.
Aquesta va ser la meva modesta aportació:



Davant del Cap del Rec, espera neguitós, L’Amant de les paraules. Espera amb neguit l’arribada, des del començament de la séquia, d’un raig descarat de mots sensuals.
L’Amor, la Passió, la Luxúria, el Desig. El vellut enrogit de la lírica eròtica. L’exòtic aroma de les frases que es diuen els amants a cau d’orella. La dolçor del sabó amb que el nuvi targuí es perfuma per la nit de noces. La càlida humitat de la balma molsosa d’una donzella. L’Alè suau d’un aire filtrat per mil flors de primavera.
Tot això espera, per fer-los l’amor amb tintes de colors, per acotxar-los amb l’embolcall de papers de seda fina, del cuir repujat amb fils de plata, delirós, l’Amant de les paraules.



diumenge, 20 de gener del 2013

L'AMIC IMAGINARI




—Per què ho vas fer, fill meu? —. Va preguntar el mossèn.

— Perquè m’ho va dir ell —. Respongué el noi, amb la mirada perduda més enllà del jardí del sanatori.

—Però... ell ?  Qui és ell ? —.

—El meu amic, mossèn, ja li he dit. Ni vostè ni ningú el pot veure però jo sí. Hi és sempre. Ell em va dir que li buidés els ulls, li tallés els llavis després de besar-la i li arrenqués els mugrons a queixalades. I més coses em va dir. 

El mossèn, desencaixat,  mirà el cel i tancà els ulls. En acabat  va mirar al noi i li va dir fluix, condescendent.

— Fill meu, confia en el Senyor, penedeix-te i ell et salvarà.

— El Senyor?  Qui és el Senyor, el seu amic invisible? —. Preguntà el noi, torçà la boca i rigué.


dijous, 13 de desembre del 2012

CORRESPONDÈNCIA FICCIÓ




Mentre el tot-terreny fresava la pista de sorra de l’Akakus circulant entre les formacions granítiques recremades pel sol, l’Eudald Garcia es mantenia cavil·lós. Conduïa d’esma i només retornava el seu pensament a la realitat, de tant en tant,  per donar un cop d’ull al GPS. El seu cap estava encara processant  l’estranya carta que havia rebut feia tan sols unes hores.

“Benvolgut,  —deia la carta—  Sé que el fet de rebre aquest escrit et sorprendrà, que serà difícil fer-me entendre i que, segurament, et costarà creure’t tot el què t’explicaré. Però també sé, perquè et conec molt bé, que al final em comprendràs i, el que és més important, faràs tot allò que et demanaré, ja que ho faig pel teu bé i al mateix temps pel meu...”

Des que l’havia rebut, l’Eudald havia organitzat en un temps rècord un vol a Trípoli, llogat un vehicle adequat i preparat un munt de material necessari per creuar el desert.  S’havia hagut de barallar amb el secretari de l’ambaixador perquè el deixés anar sense escolta fins al mig del Sahara i untat de dòlars fins l’últim funcionari corrupte.  Tot, per sentir-se la persona més desvalguda del món, que és com se sentia ara, en mig d’aquell paratge impossible, ple de gorges inhòspites i arcs de pedra colossals, que feien pensar més en el planeta Mart que no pas en la Terra.
El missatge, signat tan sols amb les inicials E.G., i sense franqueig de cap tipus, el comminava a seguir les instruccions al peu de la lletra, com si fos una mena de gimcana de gran envergadura, el premi de la qual era  salvar la vida. 

“...Quan hagis arribat a l’Akakus, seguiràs els punts GPS que t’indico. Et portaran  a la gorja més allunyada, prop dels confins del Murzuk. En el racó més profund del congost hi trobaràs uns gravats rupestres. Entre diversos elements n’hi ha un que representa un carro antic a la vora del qual t’esperaràs.  Hi hauràs de ser just en el dia i hora precís,  l’ 1-1-2013 a les 00’00h...”  
 
Mentre buscava l’entrada del congost, vorejant el llit d’un riu sec, ple de còdols negres,  es preguntava on el duria aquella bogeria. A la carta, el misteriós remitent li parlava d’estranys forats en l’espai:

“...forats de cuc, portes invisibles a través de les quals es pot viatjar en el temps, endavant o endarrere. T’escric, des d’un món on la tecnologia està molt més avançada i ha arribat a uns límits que no podries ni imaginar. Hem après a controlar aquests túnels del temps que només s’obren en moments concrets i llocs precisos i ja fa molt temps que en traiem un profit que ara ens vindrà molt bé a tu i a mi...”

La missiva li donava pocs arguments científics, és veritat, escrits en una llengua que no coneixia, però que, estranyament, entenia a la perfecció. Una sèrie de símbols que no havia vist mai però dels que, com si portessin implícit una mena de suport telepàtic, en copsava la informació sense dificultat. Una autèntica paranoia, pensava l’Eudald, de la qual se’n convertia en un creient fervorós i devot com mai havia estat per cap altra qüestió. 
Va arribar a la petita explanada que s’obria al final de la gorja abans de l’hora prevista. Va localitzar els petroglifs i, en efecte, va descobrir un gran carro gravat a la roca que resultava anacrònic per l’època suposada d’aquells jeroglífics. L’Eudald  s’esborronà al comprovar amb quina precisió la carta l’havia guiat fins aquell indret i va haver d’asseure’s. Més tard, quan va ser fosc, va encendre foc amb uns trossos d’acàcia espinosa i resseca que va trobar a la vora i es va escalfar aigua per fer-se un te. Mentre se’l prenia, va contemplar el cel,  nítid i ple d’estrelles i una serenor inusual l’envaí. Va recordar aleshores que en la carta, el desconegut li explicava l’existència de mons paral·lels cohabitant amb el nostre:

“...Dimensions contigües en el temps que comparteixen espai en diferents èpoques i que en el mateix moment es pot saltar de l’una a l’altra sense moure’s de lloc. T’ho pots imaginar?  Sé que no és fàcil.  És com si d’un edifici es tractés, del qual la humanitat que coneixes n’ocuparia una planta, ignorant que, per damunt i per sota, n’existeixen d’altres...”

Quan va ser l’hora, l’Eudald s’apropà a la paret de granit, va apurar el darrer glop de te i va resseguir amb els dits la forma del carro del gravat, igual com un nen resseguiria una escletxa descoberta a la paret. De sobte, va notar un brunzit a l’interior de la seva oïda que creixia progressivament fins a fer-se insuportable, tant, que li produí un defalliment just en el moment que un flaix de llum, provinent de la roca, el cegà. Va caure a terra commocionat i va haver de passar una estona, que li va semblar eterna, fins que és va poder incorporar. Era en el mateix lloc que abans, però el foc que havia encès, el vehicle amb totes les seves pertinences, i la tassa de te que sostenia havien desaparegut.
Atordit va contemplar les estrelles novament i li van semblar idèntiques, damunt les mateixes roques que l’envoltaven. Per un moment va pensar que s’havia tornat foll del tot i que allò no eren més que al·lucinacions. Mirà en direcció a l’entrada del congost, per on unes hores abans havia entrat i va veure una figura que se li apropava caminant amb prestesa.  Així que el va tenir més a prop, s’adonà que es tractava d’un beduí, un nadiu d’aquelles terres vestit amb gelava i turbant.

Benvingut a casa. —  Va dir aquell home mentre es descobria la cara.  

L’Eudald, sense esma, no va contestar. Quan el va tenir prou a la vora va poder comprovar, atònit, que era ell mateix qui acabava de pronunciar aquelles paraules. Ell mateix amb uns quants anys més, potser. Un “ell”  del futur que, ara ho tenia molt clar,  l’havia cridat per fer-lo viatjar en el temps, fugint de la destrucció absoluta del seu món tal i com l’havia conegut.

Ben trobat. —   Va contestar,  encara atònit.

I es van fondre en una abraçada.


dijous, 1 de novembre del 2012

AMOR EN BLANC I NEGRE

                                                                                        Fotografia d' Averneta de Bolcdefotos.cat


Quan la Greta i el Gregori es van tornar a trobar havien passat molts anys, però a tots dos els va semblar que encara conservaven un aspecte immillorable. Ella mostrava una figura esvelta, però amb el volum curvilini perfecte per omplir el vestit de ras blanc que duia posat. Aquell mar de nacre voluptuós, provocava que els ulls de l’observador hi quedessin atrapats sense remei, per discrets que fossin. Tenia la pell de la cara d’una delicadesa floral i aquella lleu vermellor a les galtes que l’hauria fet semblar de províncies sinó fos perquè la Greta era una dona tremendament elegant.  Igual que ell, el Gregori, que sempre vestia jaqueta de tweet creuada, com un aristòcrata, i que la sabia dur d’una manera tan informal que encativava tothom. A sota de la camisa de cotó fi amagava uns pectorals de nedador, folrats d’un enrinxolat pèl ros, que despertava l’admiració en elles i en ells. Era alt, amb naixents arrugues al front, el cabell ondulat i lluïa sempre ulleres que no necessitava, però que es treia i posava amb la distinció del gest precís. Tots dos tenien els ulls blaus. Aquell blau dels mars del sud, fosc i intens que desarmava a qualsevol que gosés creuar la mirada.

Per celebrar el retrobament, van voler sopar en aquell restaurant de la cala Monjoi, aïllats de la voràgine turística. Un restaurant petit i amagat que als anys seixanta tan sols coneixien quatre actors de cinema enamorats de la Costa Brava. El raconet íntim on s’havien conegut i embriagat a base de Cuba libres, tan de moda llavors, i de l’olor reïnosa que fluïa dels pins. Ara, tants anys després van sopar plats impossibles que no van entendre ni ho van voler, perquè en tenien prou d’estar junts i saciar el desig revivint vells records. Després els va semblar que no podien seguir de cap altra manera que ocupant, d’amagat, la suite d’aquell hotelet de Llançà, a la vora de les roques, on s’havien descobert cada plec de pell en un instant sublim que havia de durar per sempre. Van tornar a asseure’s als peus del tàlem i es passaren la nit perduts en la blavor dels seus ulls i acariciant les dermis, encara tan joves. I així els trobà la matinada, com si el temps passat els hagués calmat el desig del cos, però no el de l’ànima.

El sol encara no havia sortit del tot per damunt la ratlla de l’horitzó quan va entrar, sense obrir la porta, aquell àngel encorbatat, funcionari de les més altes esferes i els hi va etzibar: 

— Benvolguts amics, el temps d’espera s’ha acabat, per fi, després de fer les comprovacions pertinents i les degudes tramitacions em plau comunicar-los que, definitivament, es poden quedar per sempre més al cel dels enamorats. Siguin benvinguts.

I els tres s’ompliren unes copes per brindar, amb xampany francès, això sí,  que feia més per l’ocasió.

divendres, 19 d’octubre del 2012

RECORDS AMB B.S.O. I


CARAMBOLA

Un diumenge a la tarda qualsevol de la tardor de 1979.
Saló de jocs Cal Ferrer. 
Igualada.

 
Damunt la taula de billar les tres boles, dues blanques i una vermella, estan en una difícil posició. Només els jugadors més experts són capaços d’aconseguir-ho. Afino amb el guix blau la punta del tac. Em poso guix rosa entre el polze i l’índex i hi faig lliscar el tac perquè se n'impregni. Recolzo la mà damunt el tapet verd i apunto al quadrant de la bola que vull tocar. Valoro i rectifico l’orientació del tac perquè el cop sigui perfecte. Inspiro i aguanto l'aire. Pico la bola blanca amb un cop sec, però amb la intensitat justa i, silenciosament,  l'esfera blanca roda per la taula, ràpida. Colpeja la segona bola deixant a l'aire el clac típic del fals marfil i, gràcies a l’efecte de rotació, canvia la trajectòria i continua rodant. Toca una banda, en toca una altra i enfila en direcció a la bola vermella que espera lluenta i immòbil en una racó. Sembla que la força serà insuficient però, per fi, empeny amb un cop la tercera bola lleument i la desplaça, tant sols uns mil·límetres. Expiro satisfet.
A la sala s’hi senten un sospir i un discret aplaudiment que es barreja amb el brogit que ve del pis de baix, ple de futbolins i màquines del millón.
En el mateix moment, algú a la màquina dels discos prem B·3 i sona això:



dimecres, 10 d’octubre del 2012

FINAL DEL CAMÍ


                                                                     Cementiri  Oli sobre tela de Modest Urgell


No sé perquè, vaig recórrer el camí que porta fins el cementiri i després d’escalar-ne la tàpia, m’hi vaig asseure. Amb els peus penjant cap endins, vaig encendre un cigarret i recordí les vegades que de petit, amb els nois del Cau, ens havíem assegut allà mateix per fer-nos els valents davant les noies. Encara em sembla veure els ulls d’espant que feia la Patricia, el meu primer amor, mentre em demanava per favor, que baixés. Què se’n devia fer de la Patricia? Tot d’una va deixar de venir al Cau. Es va dir que  el seu pare, apoderat d’una caixa d’estalvis molt coneguda, havia fet un desfalc, cosa que provocà una fugida nocturna, ràpida i discreta.
Des de dalt la tàpia es podien resseguir amb la mirada les làpides ben il·luminades per un clar de lluna. Panteons rics en floritures, tombes modestes sense guarniments, totes elles flanquejades per xiprers negres com figures de creients, esllanguides i fúnebres.
De sobte, entre els arbres, se m’aparegué una jove que lluïa una cabellera llarga, deixada anar i vestida amb una camisola blanca, tan lleugera i inapropiada pel fred d’aquella nit de tardor, que feia esgarrifar. Em va semblar veure la figura allunyar-se, fent saltirons, ingènua, pel camí central. Vaig baixar la tàpia d’un bot, incapaç de reprimir l’estrany impuls que em provocava aquella visió. D’un blanc transparent i il·luminat, aquell cos dansava lentament entre els xiprers, enjogassada. S’aturava de cop, es girava, em mirava, es tornava a girar per seguir després les passes etèries d’una dansa impossible. Hagués jurat que em somreia. Seguint l’estela que ella deixava, m’hi apropí prou i, sense trontollar ni un segon, vaig allargà el braç per poder tocar aquella presència que m’imaginava freda i irreal però, se m’engolà entre les mans com una boira per reaparèixer unes làpides més enllà, entre uns àngels de marbre de mida natural. Ara sí que  vaig veure clarament com em somreia i això m’esperonà encara més a seguir-la. Entre xiprers i àngels jugàrem a un tocar i parar fantasiós i incorpori, jo frisant per tenir-la i ella rient-se de mi fins que es va asseure entre dues làpides, juntes l’una de l’altre com les de dos amants. Lentament, com aquell que pretén caçar una papallona, m’hi vaig acostar, vaig poder asseure'm al seu  costat i per fi vaig poder acaronar la seva espatlla,  just en el moment que m’adonava de les inscripcions que es podien llegir gravades al marbre. L’una duia el nom d’ella, Patrícia, amb lletres modernistes i unes fades que l’adornaven,  l’altre, amb lletres d’impremta, Pere Joan, el meu nom.


Aquest relat neix d'un conte encadenat que podeu llegir en aquest mateix blog.


dimecres, 3 d’octubre del 2012

LA VEU DEL VIOLONCEL


                                                                                              

Aquesta foto me l’ha cedit la Carmen Gual Barrios, "Tarada dels relats" i amiga virtual. Malauradament ni ella ni jo sabem el nom de l’autor/a. Des d’aquí el/la vull felicitar  i agrair-li que me la deixi penjar.



A l’hora exacta i amb la precisió gestual acostumada Dimitri Iutxenco es lleva, mentre Sant Petersburg desperta immersa en l’atmosfera gèlida de finals d’hivern. Després d’esmorzar, com cada matí, amb el rigor propi d’un militar, agafa el violoncel, li treu una pols inexistent amb la baieta de llana, el guarda dins la funda i s’encamina cap al carrer calcant les passes del dia anterior, rajola per rajola. Creua el Neva pel pont de Trotski i entre el tercer i el quart fanal s’apuja el coll de l’abric per evitar que el vent li glaci el clatell. No gaire lluny, damunt les aigües platejades del riu, encara hi suren els darrers blocs de gel en una lenta deriva cap al Bàltic. Al travessar els jardins del Camp de Mart, davant la flama eterna que recorda els sacrificis de la revolució, s’atura en un quiosc i demana un exemplar del Smena. El quiosquer li’n dona un i afegeix uns copets amables a l’esquena del vell músic, intercanvien unes paraules i els bafs que surten de les seves boques es barregen. Més tard, al passar pel costat de l’Església de la Sang Vessada, Dimitri es treu el rellotge de butxaca, el contempla un instant per confirmar que és l’hora que sap que ha de ser i segueix en direcció a l’entrada de les Galeries de l’avinguda Nevski per on emboca al metro. Un cop a baix, descarrega el violoncel, s’asseu al segon banc del vestíbul principal sota la mirada hieràtica de dos atlants que fan de columnes de la gran nau i es disposa a tocar. Tanca els ulls i amb l’exactitud d’una equació matemàtica comença a fregar l’arc per damunt les cordes i les melangioses notes del Preludi de la suite nº1 de Bach comencen a omplir cada angle de l’atri versallesc que els excessos soviètics van fer tan exuberant.  Executa així, una darrera l’altra, com un rellotge, les mateixes peces de cada dia i avui no seria una excepció, si no fos perquè un fet inusual li trencarà la rutina i el trasbalsarà d’una manera extraordinària. Just a mitja interpretació de Sarabande,  desclou per un instant els ulls i se sorprèn de la presència a escassos centímetres d’una nena que el contempla amb la mirada atenta i que imita amb la veu el so del violoncel.  Amb admiració, veu com de la gola d’aquella criatura en surt una repetició exacta del so que ell mateix emet amb l’instrument, una tonada preciosa, celestial, modulada per uns llavis delicats que fluctuen amb dolçor per deixar escapar aquella música meravellosa.   Dimitri, sense adonar-se’n deixa de tocar i escolta amb devoció a la nena i nota  un pessigolleig que li ressegueix l’esquena, com si la música que emet la veu d’aquell infant el penetrés fins l’ànima adormida de fa anys i li recordés que va ser la passió el que el va dur a fer-se músic. Això passava molt abans de triomfar a l’Opera Bolshoi, de jove; abans de viatjar per mitja Europa ensenyant el seu virtuosisme apassionat; abans de conèixer a la seva esposa i de perdre-la en aquell malaurat accident, fet que li esquerdà la passió i la vida. De repent, el pessigolleig es converteix en un dolor opressiu al pit, lleu primer, però més intens després i amb una clara irradiació cap al braç. Poc a poc, així que la suite de Bach arriba al final, la vista se li entela i, amb el somriure de la nena com a darrera visió, Dimitri, tanca els ulls, esvaït.

Més tard, en una de les habitacions de l’hospital Medpalace,  a l’avinguda Txaikovskogo, Dimitri jeu desconcertat  mentre el doctor li explica:  Facis càrrec de la situació, amic meu, tot i que la simptomatologia és la d’un infart agut de miocardi i malgrat que, en efecte, les seves artèries coronàries estaven completament obturades, no puc fer valdre el seu cas i efectuar el càrrec a la mutualitat que té contractada. El fet que al desembussar-li les venes del cor, tan sols en sortissin notes musicals atapeïdes i endarrerides de fa molt de temps, me’n desautoritza del tot.


diumenge, 9 de setembre del 2012

REFLEX.



                                                                                         Fotografia de Pau Corcelles.



El fotògraf s'autoretratava contínuament reflectit en superfícies còncaves, esperant que la faceta corbada li retornés una imatge ideal d'ell mateix. I no ho aconseguia... Al final, però, sempre somreia satisfet de ser com era.


Inspirat en una foto de l'amic Pau Corcelles, el bloc del qual us recomano. 
 


dissabte, 21 de juliol del 2012

II Concurs de microcontes Bla Bla

El passat 14 de Juliol, a Vallfogona de Riucorb, va tenir lloc l'entrega de premis del  "II Concurs de microcontes", dins el marc del  "Bla Bla. IV Festival de narrativa oral " 
Em plau convidar-vos a llegir els tres microcontes guanyadors.


Dibuix de la Xènia de Armengol.


1er. premi:  
MALSONS INFANTILS: Ferran d’Armengol 
Cansat de córrer, darrere de la gegantina tija del gerani respiro, el tiranosaure ha passat sense veure’m.

2on. premi:
AMOR A LA CARTA. Ricard Closa 
Malcorada, l’amant a qui acabaven de plantar en aquell restaurant, va demanar la carta. El cambrer, molt atent, li’n va dur una on li declarava amor etern i postres.

3er. premi 
VERMELL, PARELL, GUANYA. Sergi G. Oset 
El tafur jubilat i el gos cec creuaven el carrer ignorant les advertències i els cotxes.—Què fa? —Cridaven. Posava en joc la poca vida que li restava.



divendres, 20 de juliol del 2012

TICS





L’espera s’allargava i va decidir donar un cop d’ull al seu iPhon. Tres missatges del bisbe, sense importància; dos del seu amant, indiscrets; un de la seva mare, pesat. 
El darrer però, el va corprendre:  #Déudelcel = Fill meu, t’estic veient. Què estàs fent?


Gràcies a l'Uri per la foto. L'ull sempre atent.

dijous, 14 de juny del 2012

RESTART II




 
                                                                             Foto d’ Aga Sawala, baixada de Street art utopia


La primera figura va sortir al mur del cementiri. Ningú s’hi va fixar. Poc a poc, van anar aflorant cares a tota mena de pedres i maons, a les façanes, a les tàpies. A vegades trencaven el revestit de guix i entre esquerdes sorgien fesomies, ara humanes, ara grotesques.  
Aviat van sortir rostres als carreus gòtics de la catedral, a les columnes del temple romà, a les pedres romàniques de l’ermita del coll. Cairons severs de mirades vigilants, espies de terrissa i granit amb ulls escrutadors. Éssers remots que reclamaven l’herència que ens van deixar i que, en la nostra deixadesa,  vam malbaratar. Valors oblidats, honors i dignitats perdudes, esforços que la bona vida ens havia dut a ignorar.
I les rigoroses efígies ens van avergonyir. Ens van fer sentir tanta vergonya que, com nens petits després de fer una malesa, vam tornar a les nostres cases, ens vam ficar al llit i vam plorar. Després vam abraçar-nos a les nostres dones i als nostres homes, als nostres fills i filles, pares i mares. Ho vam fer amb llàgrimes als ulls d’alegria i penediment.  L’endemà, netes les consciències,  en néixer un dia nou, vam recomençar amb tota la força  perquè, com havia dit el poeta: Tot estava per fer i tot era possible.