Foto d’ Aga Sawala, baixada de Street art utopia
La primera figura va sortir al mur del cementiri. Ningú
s’hi va fixar. Poc a poc, van anar aflorant cares a tota mena de pedres i
maons, a les façanes, a les tàpies. A vegades trencaven el revestit de guix i
entre esquerdes sorgien fesomies, ara humanes, ara grotesques.
Aviat van sortir rostres als carreus gòtics de la
catedral, a les columnes del temple romà, a les pedres romàniques de l’ermita
del coll. Cairons severs de mirades vigilants, espies de terrissa i granit amb ulls
escrutadors. Éssers remots que reclamaven l’herència que ens van deixar i que,
en la nostra deixadesa, vam malbaratar.
Valors oblidats, honors i dignitats perdudes, esforços que la bona vida ens
havia dut a ignorar.
I les rigoroses efígies ens van avergonyir. Ens van
fer sentir tanta vergonya que, com nens petits després de fer una malesa, vam
tornar a les nostres cases, ens vam ficar al llit i vam plorar. Després vam
abraçar-nos a les nostres dones i als nostres homes, als nostres fills i
filles, pares i mares. Ho vam fer amb llàgrimes als ulls d’alegria i penediment.
L’endemà, netes les consciències, en néixer un dia nou, vam recomençar amb tota
la força perquè, com havia dit el poeta:
Tot estava per fer i tot era possible.