205è joc literari

 Un nou joc literari de "Tens un racó dalt del món", com sempre suggerent, m'ha inspirat aquest senzilla i curta història. Gràcies Jesús per provocar-ho.

http://jmtibau.blogspot.com/2011/05/205e-joc-literari.html

Recordo que li deien el Viatger i solia passar cada primavera puntual com un rellotge suís. Baixava pel turó de l’est, travessava la plana per entre el verd de l’ordi esquitxat de roselles, entrava al poble per la font vella, resseguia el carrer Major saludant a tothom i sense parar s’allunyava fins a perdre’s dins la roureda de l’oest, més enllà de la creu de terme. Sempre al mateix pas, sense aturar-se per res, marcant la cadència amb el dring d’una petita esquella que duia penjada del coll. Com si li donessin corda.

Una vegada en veure’l aparèixer m’hi vaig acostar i el vaig seguir una bona estona, saltironant al seu costat per seguir les llargues passes que feia. Ell no deia res, només em somreia i jo, tímid infant, me’l mirava encuriosit. Finalment em vaig atrevir a preguntar-li:

Perquè camineu sempre sense parar?  

Em va mirar i em va dir:

Per que jo moc el món. Aquesta bola immensa es belluga perquè jo la desplaço a cada pas que faig, totes les passes iguals, com igual és la durada de cada segon, de cada minut, jo faig que després del dia vingui la nit, i després una altra vegada el dia. L’estiu després de la primavera i l’hivern darrera la tardor.

Jo, que no vaig saber si creure-me’l, vaig pensar en el ratolí de l’escola, corrent dins la roda sense parar, empaitant no sé ben bé què.

Ara de gran el recordo cada cop que, al gimnàs, camino sense moure’m de lloc damunt de la cinta, igual que el ratolí i penso que potser sí que, si el món no s’ha aturat és perquè el Viatger encara camina al ritme de l’esquella.