LA CREU DEL REC

                                                                                     Fotografia de Ricard Closa

Des de la finestra de l’estenedor, a la golfa d’aquesta adoberia tancada de fa anys, puc veure tot el barri adober.  A sota meu el rec, la sèquia que durant tants anys s’ha endut les restes de carnassa de milers de pells adobades, ara corra silent sota els contraforts i les passeres. I si tanco el ulls encara puc sentir el tronar dels bombos, la xerrameca dels blanquers i el rodar dels carros carregats de salaó. Ara el barri del rec dorm, fa anys que dorm profundament.

Des d’on soc la puc veure, a l’altre banda del riu més enllà dels horts, asseguda en un banc, sola i trista. El seu abandonament, igual que l’abandonament d’aquesta estança, em recorda, com en somnis amb olor de cuir, el dia que la vaig conèixer.

Jo era un pobre mosso, aprenent d’adober. Em passava el dia amb les mans i els peus en remull, abocant les pells xopes de les tines on s’estovaven, tibant-les amb les tenalles o hissant-les cap a l’assecador. Amb el nas embotornat per la pudor acre dels tanins i els dits ferits per la salmorra. Una feina dura, que amb vint anys et carregues a l’esquena com un valent. I jo la feia a gust aquella feina, igual que l’havien fet el meu pare, el meu avi i el meu besavi.

Ella era la filla de l’amo,  la petita de tres germanes i la més xicotot, sempre anava galdosa de jugar entre les botes,  No sé si m’agradava més per la trena gaieta mig desfeta que sempre duia o per les sabates amb sivella brutes del suc de la carnassa.  Vaig saber que me n’havia enamorat el dia que, vestida amb una granota d’operari que li anava gran i botes fins els genolls, em va mirar amb aquells ulls afuats de gata  i em va dir: 

             

            -Et vinc a ajudar. Què faig?

            -Ja ho sap ton pare que ets aquí?

            -No. Ni n’ha de fer res. Perquè tu no li diràs, no?

I amb un somriure em va atrapar. Vam buidar botes i les vam tornar a omplir, vem salar i penjar pells tota la tarda i la feina al seu costat em va semblar glòria. Cada cop que tibant amb les tenalles, sense voler, ens fregàvem les mans, se m’estufaven els pels del clatell. I ella buscava el frec, i jo em deixava fer embadalit per la finor de la seva pell suada. I me’n vaig enamorar. I ens vam enamorar.

I ara que la veig a l’altra banda del riu, a la vora de la creu, em venen com una glopada tots els records. De quan plegant de l’adoberia m’esperava darrera la porta de forja i anàvem a festejar pels camps d’ametllers i emparrats dalt d’un arbre vell ens fèiem un petó vergonyós amb gust d’ametlla dolça i ens empaitàvem pel terròs.  Passaven els dies i l’amor creixia i feliços, no ens adonàvem que allò no podia durar. Ella la filla de l’amo, jo el fill d’un blanquer pobre, no estava bé, no. El seu pare no va tardar gaire a saber del nostre festeig, i poc més va tardar a prohibir-lo. Un vespre al sortir de l’adoberia era ell qui m’esperava darrera la porta. Amb una mirada severa i un puny clos a l’alçada de la cara em va fer saber que no hi tenia res a fer. Que la seva filla no era per un mico com jo, que què m’havia pensat, que jo només era un pobre mosso i que si tornava a acostar-me a la seva filla  m’estovaria a cops com una cotna de vedell i em despatxaria i ningú més en tota la comarca em tornaria a donar feina. I jo vaig fer que sí amb el cap, però el cor feia que no. La ràbia ennuegant-me la gola, els ulls entelats i l’ànima enamorada. 

Però l’amor no hi entén d’amenaces i pot més que tot això. Més que la por i més que la ràbia. Al cap de quatre dies ja tornàvem a veure’ns. Fugint de tot i de tothom vam fer del nostre amor una causa justa, més intens i més emocionant i a esquenes del món l’adobàvem  i  fruitava una passió cada dia més gran.

I ara que la veig, a l’altra banda del riu posant flors a la creu, me’n recordo de com vaig gravar amb la punta d’una navalla els nostres noms en un roure al costat d’un cor d’escorça per prometre’ns amor etern. Aquella mateixa nit l’amo em va venir a trobar i em va fer anar a la ribera de la blanqueria on encara hi havia pous a terra, on antigament s’hi estovaven les pells i ja em va sobtar veure la bassa d’assaonar plena com feia temps que no s’omplia. I ens vam discutir amb l’amo. I tant que ens vam discutir i li vaig dir que res del món faria que me’n separes d’ella, que l’estimava perdudament i que contra això no si podia lluitar. I ell enfurit, fora de sí, brandant un fuet, alçant-me el braç. I jo que no vaig veure el terra relliscós de la vora de la bassa i ell em va clavar un cop de puny i em va empènyer.  I jo, perdent peu, vaig caure d’esquena a la bassa i em vaig donar un cop tan fort que vaig perdre el coneixement. I ell amb la perxa de furgar les pells m’enfonsava més i més i jo sense aire i sense consciència, em moria. I vaig pensar en aquell moment que mai més la tornaria a veure.

I ara, des de l’altra banda de la vida me la miro i amb llàgrimes als ulls la veig posar flors com cada any, gladiols i poms d’hortènsia per la creu que duu el meu nom, la que ella va fer posar a desgrat de son pare, a l’altre banda del riu, sota el roure amb els nostres noms gravats on ens vam prometre amor etern.


Aquest conte ha estat guanyador del 1er. premi del III Concurs de contes "Castell de la Tossa" de Santa Margarida de Montbui, per celebrar la diada de Sant Jordi 2012.