dilluns, 2 de gener de 2012

QUIETA NIT


Pere Nadal va apilar la roba de vellut vermell i va posar al damunt la barba postissa i el barret. Després li calà foc i s’ho va mirar una llarga estona mentre passava balanç a la seva vida. Sense mirar enrera, va enfilar el carrer nevat en direcció als afores d’aquell poble, que feia tant de temps que l’oprimia. Passada la darrera casa però, li va impedir avançar una gran superfície de vidre que arrancava de terra i es perdia en la foscor d’un cel sense estrelles. Va colpejar la paret transparent que s’elevava davant d’ell i, desconcertat, va resseguir-la amb la mà plana. Sense deixar-la va caminar cap a l’oest, per davant de l’estació buida, entre els boscos d’avets nevats de la perifèria, per darrera el cementiri, fent tot el tomb a la vila per acabar al mateix lloc. Aquell vidre immens circumval·lava tot el perímetre del poble i l’empresonava.  Atònit,  mirà a través de la superfície freda, aclucant els ulls per acostumar-los a la foscor. Més enllà, a l’altra banda, reflectit en un mirall, va poder veure’s a ell mateix, tancat dins una bola de vidre. Una d’aquelles boles de vidre, amb paisatge nadalenc al seu interior i que al sacsejar-la esclata una petita tempesta de neu. Ho va veure just quan els primers flocs de poliestirè li queien al damunt. 


1 comentari:

ferran ha dit...

M'agradat! Bon any!