dimecres, 10 d’octubre del 2012

FINAL DEL CAMÍ


                                                                     Cementiri  Oli sobre tela de Modest Urgell


No sé perquè, vaig recórrer el camí que porta fins el cementiri i després d’escalar-ne la tàpia, m’hi vaig asseure. Amb els peus penjant cap endins, vaig encendre un cigarret i recordí les vegades que de petit, amb els nois del Cau, ens havíem assegut allà mateix per fer-nos els valents davant les noies. Encara em sembla veure els ulls d’espant que feia la Patricia, el meu primer amor, mentre em demanava per favor, que baixés. Què se’n devia fer de la Patricia? Tot d’una va deixar de venir al Cau. Es va dir que  el seu pare, apoderat d’una caixa d’estalvis molt coneguda, havia fet un desfalc, cosa que provocà una fugida nocturna, ràpida i discreta.
Des de dalt la tàpia es podien resseguir amb la mirada les làpides ben il·luminades per un clar de lluna. Panteons rics en floritures, tombes modestes sense guarniments, totes elles flanquejades per xiprers negres com figures de creients, esllanguides i fúnebres.
De sobte, entre els arbres, se m’aparegué una jove que lluïa una cabellera llarga, deixada anar i vestida amb una camisola blanca, tan lleugera i inapropiada pel fred d’aquella nit de tardor, que feia esgarrifar. Em va semblar veure la figura allunyar-se, fent saltirons, ingènua, pel camí central. Vaig baixar la tàpia d’un bot, incapaç de reprimir l’estrany impuls que em provocava aquella visió. D’un blanc transparent i il·luminat, aquell cos dansava lentament entre els xiprers, enjogassada. S’aturava de cop, es girava, em mirava, es tornava a girar per seguir després les passes etèries d’una dansa impossible. Hagués jurat que em somreia. Seguint l’estela que ella deixava, m’hi apropí prou i, sense trontollar ni un segon, vaig allargà el braç per poder tocar aquella presència que m’imaginava freda i irreal però, se m’engolà entre les mans com una boira per reaparèixer unes làpides més enllà, entre uns àngels de marbre de mida natural. Ara sí que  vaig veure clarament com em somreia i això m’esperonà encara més a seguir-la. Entre xiprers i àngels jugàrem a un tocar i parar fantasiós i incorpori, jo frisant per tenir-la i ella rient-se de mi fins que es va asseure entre dues làpides, juntes l’una de l’altre com les de dos amants. Lentament, com aquell que pretén caçar una papallona, m’hi vaig acostar, vaig poder asseure'm al seu  costat i per fi vaig poder acaronar la seva espatlla,  just en el moment que m’adonava de les inscripcions que es podien llegir gravades al marbre. L’una duia el nom d’ella, Patrícia, amb lletres modernistes i unes fades que l’adornaven,  l’altre, amb lletres d’impremta, Pere Joan, el meu nom.


Aquest relat neix d'un conte encadenat que podeu llegir en aquest mateix blog.