Mentre el tot-terreny fresava la pista de sorra de
l’Akakus circulant entre les formacions granítiques recremades pel sol,
l’Eudald Garcia es mantenia cavil·lós. Conduïa d’esma i només retornava el seu
pensament a la realitat, de tant en tant, per donar un cop d’ull al GPS. El seu cap
estava encara processant l’estranya
carta que havia rebut feia tan sols unes hores.
“Benvolgut, —deia
la carta— Sé que el fet de rebre aquest escrit
et sorprendrà, que serà difícil fer-me entendre i que, segurament, et costarà
creure’t tot el què t’explicaré. Però també sé, perquè et conec molt bé, que al
final em comprendràs i, el que és més important, faràs tot allò que et demanaré,
ja que ho faig pel teu bé i al mateix temps pel meu...”
Des que l’havia rebut, l’Eudald havia organitzat en
un temps rècord un vol a Trípoli, llogat un vehicle adequat i preparat un munt
de material necessari per creuar el desert. S’havia hagut de barallar amb el secretari de
l’ambaixador perquè el deixés anar sense escolta fins al mig del Sahara i untat
de dòlars fins l’últim funcionari corrupte.
Tot, per sentir-se la persona més desvalguda del món, que és com se
sentia ara, en mig d’aquell paratge impossible, ple de gorges inhòspites i arcs
de pedra colossals, que feien pensar més en el planeta Mart que no pas en la
Terra.
El missatge, signat tan sols amb les inicials E.G., i
sense franqueig de cap tipus, el comminava a seguir les instruccions al peu de
la lletra, com si fos una mena de gimcana de gran envergadura, el premi de la
qual era salvar la vida.
“...Quan hagis arribat a l’Akakus, seguiràs els punts
GPS que t’indico. Et portaran a la gorja
més allunyada, prop dels confins del Murzuk. En el racó més profund del congost
hi trobaràs uns gravats rupestres. Entre diversos elements n’hi ha un que
representa un carro antic a la vora del qual t’esperaràs. Hi hauràs de ser just en el dia i hora precís,
l’ 1-1-2013 a les 00’00h...”
Mentre buscava l’entrada del congost, vorejant el
llit d’un riu sec, ple de còdols negres, es preguntava on el duria aquella bogeria. A
la carta, el misteriós remitent li parlava d’estranys forats en l’espai:
“...forats de cuc, portes invisibles a través de les
quals es pot viatjar en el temps, endavant o endarrere. T’escric, des d’un món
on la tecnologia està molt més avançada i ha arribat a uns límits que no
podries ni imaginar. Hem après a controlar aquests túnels del temps que només
s’obren en moments concrets i llocs precisos i ja fa molt temps que en traiem
un profit que ara ens vindrà molt bé a tu i a mi...”
La missiva li donava pocs arguments científics, és
veritat, escrits en una llengua que no coneixia, però que, estranyament, entenia
a la perfecció. Una sèrie de símbols que no havia vist mai però dels que, com
si portessin implícit una mena de suport telepàtic, en copsava la informació
sense dificultat. Una autèntica paranoia, pensava l’Eudald, de la qual se’n
convertia en un creient fervorós i devot com mai havia estat per cap altra
qüestió.
Va arribar a la petita explanada que s’obria al final
de la gorja abans de l’hora prevista. Va localitzar els petroglifs i, en
efecte, va descobrir un gran carro gravat a la roca que resultava anacrònic per
l’època suposada d’aquells jeroglífics. L’Eudald s’esborronà al comprovar amb quina precisió
la carta l’havia guiat fins aquell indret i va haver d’asseure’s. Més tard, quan
va ser fosc, va encendre foc amb uns trossos d’acàcia espinosa i resseca que va
trobar a la vora i es va escalfar aigua per fer-se un te. Mentre se’l prenia,
va contemplar el cel, nítid i ple
d’estrelles i una serenor inusual l’envaí. Va recordar aleshores que en la
carta, el desconegut li explicava l’existència de mons paral·lels cohabitant
amb el nostre:
“...Dimensions contigües en el temps que comparteixen
espai en diferents èpoques i que en el mateix moment es pot saltar de l’una a
l’altra sense moure’s de lloc. T’ho pots imaginar? Sé que no és fàcil. És com si d’un edifici es tractés, del qual la
humanitat que coneixes n’ocuparia una planta, ignorant que, per damunt i per
sota, n’existeixen d’altres...”
Quan va ser l’hora, l’Eudald s’apropà a la paret de
granit, va apurar el darrer glop de te i va resseguir amb els dits la forma del
carro del gravat, igual com un nen resseguiria una escletxa descoberta a la
paret. De sobte, va notar un brunzit a l’interior de la seva oïda que creixia
progressivament fins a fer-se insuportable, tant, que li produí un defalliment
just en el moment que un flaix de llum, provinent de la roca, el cegà. Va caure
a terra commocionat i va haver de passar una estona, que li va semblar eterna, fins
que és va poder incorporar. Era en el mateix lloc que abans, però el foc que
havia encès, el vehicle amb totes les seves pertinences, i la tassa de te que
sostenia havien desaparegut.
Atordit va contemplar les estrelles novament i li van
semblar idèntiques, damunt les mateixes roques que l’envoltaven. Per un moment
va pensar que s’havia tornat foll del tot i que allò no eren més que al·lucinacions.
Mirà en direcció a l’entrada del congost, per on unes hores abans havia entrat
i va veure una figura que se li apropava caminant amb prestesa. Així que el va tenir més a prop, s’adonà que
es tractava d’un beduí, un nadiu d’aquelles terres vestit amb gelava i turbant.
— Benvingut a casa. —
Va dir aquell home mentre es descobria la cara.
L’Eudald, sense esma, no va contestar. Quan el va
tenir prou a la vora va poder comprovar, atònit, que era ell mateix qui acabava
de pronunciar aquelles paraules. Ell mateix amb uns quants anys més, potser. Un
“ell” del futur que, ara ho tenia
molt clar, l’havia cridat per fer-lo
viatjar en el temps, fugint de la destrucció absoluta del seu món tal i com l’havia
conegut.
— Ben trobat. — Va contestar, encara atònit.
I es van fondre en una abraçada.
