Diumenge. Dia 1er.
M’ha despertat el silenci. Un silenci anormal, absolut i premonitori, que ni els ocells s’atrevien a trencar. He cridat al Calders, a La Plata, a les bessones... però les meves paraules han ressonat per les parets de la casa buida, ningú enlloc omplia res. A la cuina, però, una cafetera acabada de fer, omplia d’olor de cafè l’ambient al costat d’un bol ple de magdalenes, al jardí les hortènsies havien florit inexplicablement i damunt la taula del porxo un clavell vermell es marcia mentre a la gramola sonava un tristíssim tango de Gardel.
4 comentaris:
M'ha agradat molt el conte! El final no podia ser un altre, clar, però... hauria estat tan bé que fos un altre! A la festa d'ahir tothom s'ho va passar tan bé...!
Llàstima que ja s'hagi acabat!!...Ara en Sintu i jo no sabrem què fer abans d'anar a dormir!...Gràcies Ricard!
Enhorabuena por el premio, Ritxi!
Es un retrato alegre, un canto a la soledad y la inspiración.
Un abrazo.
És ben natural que guanyés el premi. És un conte genial!
Publica un comentari a l'entrada