LA MADELAINE

 

“La Madelaine”  RAMON CASAS.  Oli sobre tela  117x90   Museu de Montserrat
Font: Viquipèdia

Paris despertava, el Sena mostrava la seva pell de plata a les primeres llums del matí. Ella estava asseguda, sola en un racó d’aquell bohemi cafè, ullerosa i amb la mirada extraviada. Un havà Davidoff - Chateux Margeaux apagat penjava entre els seus dits, no s’havia adonat que un floc de cendra, al caure, li havia embrutat la falda. Damunt la taula, a la vora d’una copa plena de licor de cassís, la seva mà mig closa però amb tensió feia palesa l’aflicció que la corsecava. El maldol evident no li treia ni una engruna de bellesa a la seva cara, contràriament feia més desitjable encara acostar-s’hi amb la intenció d’allunyar tanta tristesa d’aquell rostre.  

Des que l’havia conegut, la Madelaine havia viscut en un somni. Ell era tan atent, tan galant, tan home i tan sensible a la vegada, que les hores al seu costat li passaven sense adonar-se’n, saturades de felicitat. Perdudament enamorada com estava no va veure venir un revolt tancat en la ruta de l’amor, en el que inèrcies desconegudes van precipitar el seu amant als braços d’una altra dona. L’amor va fer un sotrac i al galant se li van oblidar les atencions i la passió que li professava es va esvair. A la cuneta de la vida van quedar només, les restes d’un cor fet a miques i les marques d’un amor que ja no era.

Ara, depauperada, asseguda en aquell bar, mentre esperava que els gendarmes la vinguessin a buscar se n’adonava que malgrat que la gelosia li havia negat els ulls de ràbia i plors amargs, mai hauria d’haver clavat les tisores de brodar al pit d’aquell home, manllevant-li la vida.