SETZE PARAULES

Una colla d'aprenents, afeccionats a la escriptura ens hem proposat un divertit joc: Es tracta d’escriure un relat que contingui les setze paraules triades a l’atzar entre tots i, si pot ser, que tingui certa gràcia. Aquest és el meu.


LA TRANSMUDANÇA D'EN PALOP

En Palop era un home maltractat. Feble, indecís, covard i somnàmbul que transitava per la vida amb el cap cot, menat a cops com els animals de tir, dominat per la seva dona, alta, grassa i lletja, que li passava un pam i que tenia unes mans com paelles de fer l’arròs. Helga es deia i era filla d’un oficial de la SS destinat a Auschwitz a qui van fer fora per massa macabre. L’Helga que havia heretat el pitjor de son pare, estovava a en Palop a diari, per qualsevol cosa destil·lava una violència compulsiva en forma de mastegots i bufetades que queien indefectiblement damunt d’ell. L’únic moment en que la dona se n’estava de pegar-lo, era quan el pobre homenet, víctima del seu somnambulisme, es passejava per la casa esmaperdut, remenant calaixos, posant-se una corbata aquí, traient-se-la allà, sortint al jardí, agafant la regadora i regant un arbre que feia anys que era mort. S’encantava mirant un núvol i quan aquest, esvaint-se, destapava una lluna plena deia senyalant-la: mira, Mart  i somreia com un babau. La seva dona se n’estava de pegar-lo sí, i l’atent lector es preguntarà, perquè? Perquè es reprimia una fera tan despietada només en aquelles circumstàncies? Doncs per por. Havia sentit a dir a unes avies seves, tarotistes i quiromàntiques, que els somnàmbuls són, en realitat, ànimes de l’infern que posseeixen les persones mentre aquestes dormen, fan ús del seu cos contra la seva voluntat, en favor d’interessos diabòlics i que si mai es despertava a un somnàmbul hi havia el risc que s’escapés el dimoni que duia a dins i posseís la persona més propera. Això i res més és el que feia que l’Helga no aprofités la inconsciència d’en Palop per estomacar-lo encara més.  

I en Palop això ho sabia. Era fàcil de saber, tant sols havia de portar un control dels blaus i morats que duia abans i després de dormir. N’era conscient, però mai va saber aprofitar-se’n, es conformava de saber que mentre circulava adormit la seva dona no el pegava, un blau menys, pensava l’innocent.  Una nit però, això va canviar. Després que la seva dona li estampés un plat de sopa bullint a la cara al mateix temps que li donava un clatellot amb aquelles mans de ferro que tenia, en Palop va dir, s’ha acabat.  I decidit, va fingir estar somnàmbul, s’aixecà a mitja nit, és va posar una corbata de llunes damunt la samarreta imperi i amb calçotets de cotó pel camal esbocat dels quals li vessava gronxant-se ara un ou, ara els dos, va sortir al carrer amb pas lent i els braços estesos endavant, sense vacil·lar ni un moment, regatejant obstacles amb els ulls mig clucs i mirant de reüll l’Helga, que el seguia de prop. Tres cruïlles més enllà de la casa on vivien, en Palop s’aturà de sobte i darrera seu ho feu l’Helga que ja estava més acollonida del que havia estat mai abans, doncs en els seus passejos onírics en Palop no havia passat del jardí. Van transcórrer uns minuts i just quan ella, nerviosa, anava a tocar-li l’esquena,  ell es va girar d’una revolada i amb la boca oberta de bat a bat li va clavar un crit descomunal a un centímetre de la cara. Un crit felí, ferotge, que li va sortir de la més insondable víscera, arrossegant tota la rancúnia acumulada durant tants anys, un crit pudent i humit que li transfigurà la cara i que va fer que l’Helga fugís esporuguida com si hagués vist un dimoni mentre, la llum d’un fanal pròxim feia brillar l’únic ullal que li quedava a en Palop, ja que l’altre li havia fet saltar ella d’un cop de puny feia ja uns quants anys.

I després en Palop, sol al mig del carrer, gairebé nu, es va posar a riure, es va recargolar de riure embogit per l’adrenalina. I per primer cop en molt de temps, després d’actuar com una bèstia, es va sentir com un home.

Aquella nit va dormir en una pensió propera, va compartir habitació amb un baliga-balaga alcohòlic a qui va explicar la seva proesa i amb qui es va partir, bevent a morro, una ampolla de cassalla barata després que aquest l’admirés com un ídol i alabés la seva gesta a canvi d’una estona més de borratxera en aquell forat anàrquic on van acabar la nit.

L’endemà en Palop es va despertar suat, amb el cap tèrbol, però amb una mena de felicitat renovada que espurnejava dins seu com un peix viu dins un puny clos. Va mirar per la finestra i entre els arbres va veure la llum del sol com no l’havia vist mai, de colors i titil·lant com quan era petit i feliç mirant-la a través d’un calidoscopi.