ÚLTIMA PLANTA

Es va despertar trasbalsat, amb la gola seca i la bossa de sèrum buida penjada del suport. Des de la finestra va poder veure un sol refulgent per damunt d’un llit de núvols i l'envaí cert vertigen. Va entrar la infermera, la seva cara dolça no va deixar de somriure ni un moment mentre li canviava el sèrum. Quan ja se n’anava va poder veure-li perfectament aquelles dues ales, blanques i encotonades que li sobresortien de les espatlles. 

AUTOPISTA 2025

L’agulla de l’indicador de nivell de combustible senyalava buit ja feia estona. No entenia perquè s’entestava en utilitzar aquell cotxe antic, amb canvi manual, autonomia limitada i aquell horrorós color verd lloro. Quan va veure l’estació de servei va respirar alleujat. En arribar-hi però li va semblar morta, tan morta com ell mateix.

Gràcies al Ferran i als 10000 PANGOLINS per la foto, un plaer, com sempre.

http://10000pangolins.blogspot.com

BUIDOR

                                            Fotografia de Carmen Servigna - Caminos Andantes.  

http://caminosandantesbook.blogspot.com/

Va sortir de casa de nit, després de barallar-se amb la seva dona. S’havien perdut el poc respecte que els quedava, ell li havia alçat la mà i ella s’havia defensat amb el ganivet de picar. Amb aquella agror a la consciència va obrir la porta del carrer i va descobrir atònit que més enllà del llindar no hi havia res. El món havia desaparegut i un gran espai buit el substituïa. Va fer un pas més i, de sobte, l’envaí una gran angoixa i la freda i implacable certesa de que ja era mort.  

MALA IMPRESSIÓ

El caixista va configurar el motlle tipogràfic d’aquella esquela d’esma, igual que ho havia fet durant més de cinquanta anys. No es va adonar del nom que hi posava entre la creu i el R.I.P. L’endemà l’enterraven amb els honors que es mereixia un gran professional de l’impremta com ell.

PARAULA DE RECTOR

 

Amb aquest microconte he guanyat el 3er premi al 1er Concurs de Microcontes del Bla Bla al Facebook, dins el marc del 3er. Festival de Narrativa oral de Vallfogona de Riucorb. Moltes gràcies pel premi però sobretot per la iniciativa.

 

En Perot Bandoler va penjar el pedrenyal i la daga quan 

va saber que Francesc Rector, armat només amb la 

paraula, era qui llevava més doblers als feligresos de la 

Vall del Corb.

 

 

PASSES AL BAR

Hauré d’esperar.

Les úniques llums enceses que queden són les de damunt de la barra,  els canonets de vidre que pengen de les làmpades reflecteixen a la paret jocs de llums i colors com en un calidoscopi. Les taules, de marbre esmerilat pels milers de culs de got que les han fresat, tenen les respectives cadires a sobre, potes enlaire. He dit  totes? No, la de sota l’escala encara no, com sempre. Gotets buits i enganxosos s’hi acumulen al damunt, arrenglerats i el borratxo del barri hi refrega indolent els colzes de l’americana bruta de licor vessat. Que no es cansa mai de beure aquest home?

La cambrera frega les darreres rajoles de mosaic, blanques i negres, col·locades com en un escaquer i rondina perquè ja no les pot fer netes de velles que són, les blanques groguegen i les negres han perdut el tint a base de rentades, com les calcomanies al final de l’estiu.  El taverner ja ha quadrat la caixa, s’ha guardat els diners i ha desconnectat la vella cafetera que rebufa pel depressor, alleujada. L’home aprofita la inèrcia del calderí per fer-se l’últim cafè i s’hi aboca unes gotes de rom.

Encara hauré d’esperar.

La cambrera que ja s’ha canviat de roba, es llepa un dit i es ressegueix una carrera a la mitja com si la pogués aturar, s’encén un cigarret mentolat i enfila cap a la porta a l’hora que gruny un -fins demà-  insuls i rutinari. L’home de la taula, obre un ull vidriós, alça el cap, riu no sap de què, senyala un quadre de propaganda de Martini Rosso que hi ha a la paret davant seu en el mirall del qual s’hi ha vist reflectit i després es desploma de nou damunt la seva pròpia agonia d’anís sec i moscatell.  El cantiner, amb dificultat, l’acompanya a la porta com cada dia i s’assegura que, recolzant-se a la paret, el borratxo arribi fins el seu portal tres finques més avall del mateix carrer. Quan torna a la barra apura d’un glop el cafè que li queda, aboca un altre raig de rom al mateix got i en beu una mica. Encén la ràdio i el violí  d’Stephane Grappelli  li fa aclucar els ulls d’emoció, una rialla se li dibuixa a la cara, la primera del dia. I l’última. S’asseu en un extrem de la barra i degluteix lentament el rom que li queda, amb els ulls tancats, escoltant les darreres notes d’una excel·lent versió de Blue Moon.  

Encara  hauré d’esperar una mica més.

Apaga la ràdio just quan començava el butlletí informatiu, l’ignora i sense acabar de recollir els gots que queden entra dins el petit office, agafa la cartera, es posa l’americana per sobre les espatlles, apaga els llums i a les fosques camina fins la porta, des del carrer abaixa la persiana metàl·lica i el soroll desperta un gos que lladra mandrós no gaire lluny. Després es fa el silenci.

S’ha acabat l’espera, ja puc sortir.

Ara al bar només arriba la claror d’un fanal del carrer que entra per la finestra alta que hi ha damunt la porta i encara filtrada per un dit de pols. El primer lloc on vaig quan els ulls s’acostumen a la nova llum, és a la taula encara bruta que abans ocupava l’ebri veí. M’encanta apurar els culs de got que ha deixat, dolços i enganxosos. Després passejaré per la prestatgeria dels licors bons, sempre hi ha alguna sorpresa. A la vitrina de les pastes hi trobo un donut sec. De sobte m’arriba una olor penetrant, irresistible. Tanco els ulls i em concentro en l’aroma, ressegueixo el fil d’olor amb els narius dilatats i finalment arribo al lloc on és més intensa, obro els ulls i davant meu un bon tros d’emmental  em nega la vista, em ve salivera, bado la boca per clavar-li mossegada i de repent... 

CLAP !!

Veig el pèl deslluït d’un parent llunyà enganxat entre la fusta i el metall al costat del formatge olorós. És el darrer que veig. Sota meu el parany per ratolins, la meva mortalla. Res més. 

MARTINA

 

                                                            Fotografia de Ricard Closa

Porta’m de puntetes per damunt dels llençols,

no t’oblidis el coixí

agafem-nos de la cua d’un estel,

i enduu-te’m de viatge a l’univers dels teus somnis.

LA CREU DEL REC

                                                                                     Fotografia de Ricard Closa

Des de la finestra de l’estenedor, a la golfa d’aquesta adoberia tancada de fa anys, puc veure tot el barri adober.  A sota meu el rec, la sèquia que durant tants anys s’ha endut les restes de carnassa de milers de pells adobades, ara corra silent sota els contraforts i les passeres. I si tanco el ulls encara puc sentir el tronar dels bombos, la xerrameca dels blanquers i el rodar dels carros carregats de salaó. Ara el barri del rec dorm, fa anys que dorm profundament.

Des d’on soc la puc veure, a l’altre banda del riu més enllà dels horts, asseguda en un banc, sola i trista. El seu abandonament, igual que l’abandonament d’aquesta estança, em recorda, com en somnis amb olor de cuir, el dia que la vaig conèixer.

Jo era un pobre mosso, aprenent d’adober. Em passava el dia amb les mans i els peus en remull, abocant les pells xopes de les tines on s’estovaven, tibant-les amb les tenalles o hissant-les cap a l’assecador. Amb el nas embotornat per la pudor acre dels tanins i els dits ferits per la salmorra. Una feina dura, que amb vint anys et carregues a l’esquena com un valent. I jo la feia a gust aquella feina, igual que l’havien fet el meu pare, el meu avi i el meu besavi.

Ella era la filla de l’amo,  la petita de tres germanes i la més xicotot, sempre anava galdosa de jugar entre les botes,  No sé si m’agradava més per la trena gaieta mig desfeta que sempre duia o per les sabates amb sivella brutes del suc de la carnassa.  Vaig saber que me n’havia enamorat el dia que, vestida amb una granota d’operari que li anava gran i botes fins els genolls, em va mirar amb aquells ulls afuats de gata  i em va dir: 

             

            -Et vinc a ajudar. Què faig?

            -Ja ho sap ton pare que ets aquí?

            -No. Ni n’ha de fer res. Perquè tu no li diràs, no?

I amb un somriure em va atrapar. Vam buidar botes i les vam tornar a omplir, vem salar i penjar pells tota la tarda i la feina al seu costat em va semblar glòria. Cada cop que tibant amb les tenalles, sense voler, ens fregàvem les mans, se m’estufaven els pels del clatell. I ella buscava el frec, i jo em deixava fer embadalit per la finor de la seva pell suada. I me’n vaig enamorar. I ens vam enamorar.

I ara que la veig a l’altra banda del riu, a la vora de la creu, em venen com una glopada tots els records. De quan plegant de l’adoberia m’esperava darrera la porta de forja i anàvem a festejar pels camps d’ametllers i emparrats dalt d’un arbre vell ens fèiem un petó vergonyós amb gust d’ametlla dolça i ens empaitàvem pel terròs.  Passaven els dies i l’amor creixia i feliços, no ens adonàvem que allò no podia durar. Ella la filla de l’amo, jo el fill d’un blanquer pobre, no estava bé, no. El seu pare no va tardar gaire a saber del nostre festeig, i poc més va tardar a prohibir-lo. Un vespre al sortir de l’adoberia era ell qui m’esperava darrera la porta. Amb una mirada severa i un puny clos a l’alçada de la cara em va fer saber que no hi tenia res a fer. Que la seva filla no era per un mico com jo, que què m’havia pensat, que jo només era un pobre mosso i que si tornava a acostar-me a la seva filla  m’estovaria a cops com una cotna de vedell i em despatxaria i ningú més en tota la comarca em tornaria a donar feina. I jo vaig fer que sí amb el cap, però el cor feia que no. La ràbia ennuegant-me la gola, els ulls entelats i l’ànima enamorada. 

Però l’amor no hi entén d’amenaces i pot més que tot això. Més que la por i més que la ràbia. Al cap de quatre dies ja tornàvem a veure’ns. Fugint de tot i de tothom vam fer del nostre amor una causa justa, més intens i més emocionant i a esquenes del món l’adobàvem  i  fruitava una passió cada dia més gran.

I ara que la veig, a l’altra banda del riu posant flors a la creu, me’n recordo de com vaig gravar amb la punta d’una navalla els nostres noms en un roure al costat d’un cor d’escorça per prometre’ns amor etern. Aquella mateixa nit l’amo em va venir a trobar i em va fer anar a la ribera de la blanqueria on encara hi havia pous a terra, on antigament s’hi estovaven les pells i ja em va sobtar veure la bassa d’assaonar plena com feia temps que no s’omplia. I ens vam discutir amb l’amo. I tant que ens vam discutir i li vaig dir que res del món faria que me’n separes d’ella, que l’estimava perdudament i que contra això no si podia lluitar. I ell enfurit, fora de sí, brandant un fuet, alçant-me el braç. I jo que no vaig veure el terra relliscós de la vora de la bassa i ell em va clavar un cop de puny i em va empènyer.  I jo, perdent peu, vaig caure d’esquena a la bassa i em vaig donar un cop tan fort que vaig perdre el coneixement. I ell amb la perxa de furgar les pells m’enfonsava més i més i jo sense aire i sense consciència, em moria. I vaig pensar en aquell moment que mai més la tornaria a veure.

I ara, des de l’altra banda de la vida me la miro i amb llàgrimes als ulls la veig posar flors com cada any, gladiols i poms d’hortènsia per la creu que duu el meu nom, la que ella va fer posar a desgrat de son pare, a l’altre banda del riu, sota el roure amb els nostres noms gravats on ens vam prometre amor etern.


Aquest conte ha estat guanyador del 1er. premi del III Concurs de contes "Castell de la Tossa" de Santa Margarida de Montbui, per celebrar la diada de Sant Jordi 2012.

CRIM AL TOCADOR

Quan va entrar l’inspector al tocador de senyores, ella jeia a terra amb els ulls oberts i aquell drac d’or i pedreria d’estil modernista mossegant-li la vena del coll.

- Cas tancat -   va dir-se mentre emmanillava el fermall encara ensangonat.

MARINA

Quan la llevadora va haver tallat el cordó i la Marina engrapava els primers glops de vida, es va dirigir cap als pares i els hi va dir:  La nena no caminarà. 

A sa mare, que encara suava de l’esforç de parir-la, se li va glaçar la sang i el pare es va tornar blanc de cop i dues llàgrimes es van vessar per anar a diluir-se  al doll de sang que encara hi havia al terra del quiròfan.

Els primers mesos van passar volant, tot i la malformació de la Marina, res no semblava diferent de qualsevol altre criança, al cap de vall els nadons normals tampoc caminen fins al cap d’un any o més.  A la Marina li va caure el melic quan tocava, guanyava el pes previst i se li van tancar les fontanel·les al sisè més. Tot normal vaja.

Va ser pel seu segon aniversari que els pares van decidir anar a Cadaqués, ells que eren molt de mar, se n’havien estat durant tot aquell temps, ara però ja havien decidit que la felicitat de la seva filla forçosament passava per anar a la vora de la mar i comprovar finalment que aquella malformació, aquella cua de peix freda i lluenta que la Marina tenia per cames era el que semblava i li resultava útil en l’entorn aquós. Com era d’esperar una rialla immensa il·luminà la cara de la nena així que va veure el blau marí. Al cap d’uns instants la Marina que a terra no sabia fer ni una passa, dins l’aigua nedava millor que els dofins, i saltava les onades com un verat volador, omplint de joia per fi el cor dels seus pares i el seu propi.

I els anys que succeïren van ser d’allò més feliços, van conèixer el mar més intensament, els seus personatges més famosos des de Neptú fins a la Salina Sagace, una altra sirena de qui es va fer molt amiga, i es van fer rics amb els  tresors antics trobats en els racons més profunds. I, sabeu què?  no va caldre-li fer llargs camins ni anar a Itaca per trobar les sendes de la saviesa.   

EL MASSATGE

Tsuki Kagi, va posar un disc al reproductor i al cap d’uns instants va començar a sonar  la dolça melodia del mestre Kítaro, una tonada aquosa i selvàtica que induïa a la relaxació. Es va untar les mans amb oli d’ametlles dolces i va contemplar, mentre se les fregava lentament, l’immens cos nu i de pell rosada que tenia davant seu. Tsuki era un especialista en massatge japonès, li agradava la seva feina i la feia amb devoció.

Va començar pels peus, a les petites plantes i entre els dos dits un massatge lent i compassat al ritme de la música. Sense presses va seguir pels garrons amunt, per aquelles cames curtes i gruixudes, aquelles columnes inabastables camí d’un cul ample i gras. Amb les mans planes va resseguir el contorn, fent una lleu pressió i mirant d’arribar amb el polze a la regatera que formaven les dues molles. Va passar els dits per aquella rasa un parell de vegades, amunt i avall, sabia com a expert, que aquell era un dels racons preferits per la seva clientela. Els malucs, les galtes, la regatera, una massa immensa de carn d’ondulants perfils que li emboirava la vista.

- Me la follaria, va pensar -  mentre una incipient erecció creixia davall del culot de cotó. Realment era un apassionat de la seva feina, però també un professional i  no és va deixar endur pel desig, va seguir esquena amunt el periple pactat sense oblidar abans el triangle del carpó on s’hi arremolinava una mica de pèl ros, l’únic en aquell desmesurat volum de carn.

Va necessitar més oli perquè aquella esquena era inacabable, llarga, ampla i lluenta. Sense rumiar-s’ho va pujar per l’espinada fent força i va baixar pels lloms, a banda i banda, alleugerint la pressió una mica. Va repetir el procés unes quantes vegades modulant la tensió aquí i allà, resseguint el dors de dalt a baix. Després amb una mà per cada costat va anar a buscar el ventre, amollant les mans a la pell humida que el greix de sota feia flonja, fregant la cansalada enèrgicament però amb suavitat, pujant lentament cap al pit, magrejant amb saviesa cada centímetre de carnadura. Gairebé no va tocar els mugrons, no calia, va comprovar la generosa quantitat de magra i greix que hi havia a cada banda i es va dirigir sense contemplacions cap a les espatlles, prement amb força l’os de la paleta i fent un vigorós massatge amb el puny clos dins el clot de les cervicals, al mig del clatell, just abans de, ja per acabar, fer una frega amb els dits al coll i la base posterior del crani. En aquest punt estava quan la bèstia va grunyir, un gruny no de ràbia sinó de plaer.

En Tsuki va somriure, sabia que aquell esgarrip volia dir que havia fet bé la seva feina, i que aquella truja, aquella porca de més de cent quilos, arribaria a l’escorxador en les condicions òptimes, i la seva carn, la seva cansalada grassa, els seus pernils, el seu filet obtindrien el prestigi merescut en el mercat de l’alta gastronomia, l’únic capaç de pagar per aquelles carns autèntiques fortunes, superiors a les del bou de Kobe o del caviar iranià. 

LA MADELAINE

 

“La Madelaine”  RAMON CASAS.  Oli sobre tela  117x90   Museu de Montserrat
Font: Viquipèdia

Paris despertava, el Sena mostrava la seva pell de plata a les primeres llums del matí. Ella estava asseguda, sola en un racó d’aquell bohemi cafè, ullerosa i amb la mirada extraviada. Un havà Davidoff - Chateux Margeaux apagat penjava entre els seus dits, no s’havia adonat que un floc de cendra, al caure, li havia embrutat la falda. Damunt la taula, a la vora d’una copa plena de licor de cassís, la seva mà mig closa però amb tensió feia palesa l’aflicció que la corsecava. El maldol evident no li treia ni una engruna de bellesa a la seva cara, contràriament feia més desitjable encara acostar-s’hi amb la intenció d’allunyar tanta tristesa d’aquell rostre.  

Des que l’havia conegut, la Madelaine havia viscut en un somni. Ell era tan atent, tan galant, tan home i tan sensible a la vegada, que les hores al seu costat li passaven sense adonar-se’n, saturades de felicitat. Perdudament enamorada com estava no va veure venir un revolt tancat en la ruta de l’amor, en el que inèrcies desconegudes van precipitar el seu amant als braços d’una altra dona. L’amor va fer un sotrac i al galant se li van oblidar les atencions i la passió que li professava es va esvair. A la cuneta de la vida van quedar només, les restes d’un cor fet a miques i les marques d’un amor que ja no era.

Ara, depauperada, asseguda en aquell bar, mentre esperava que els gendarmes la vinguessin a buscar se n’adonava que malgrat que la gelosia li havia negat els ulls de ràbia i plors amargs, mai hauria d’haver clavat les tisores de brodar al pit d’aquell home, manllevant-li la vida. 

QUITANÇA

Lluís Ifer va entrar al despatx que tenia en aquell soterrani fosc i llòbrec al Soho de Londres, un cop a dins va tancar la porta darrera seu i va respirar a fons un parell de cops com si hagués enyorat aquella pudor d’humitat que inundava l’estança.  De la butxaca de l’americana és va treure un plec de papers rebregats i esgrogueïts que va deixar damunt la taula, es va asseure i d’un calaix va treure una ampolla d’absenta. Se’n va servir un got i en begué un glop mentre somreia i es pentinava l’esmolada perilla blanquinosa. Estava content, acabava de cobrar el que li pertocava d’un contracte que ja feia un temps que se li resistia. Va agafar el plec de papers, se’l va remirar i va somriure al contemplar la signatura estampada amb sang a la darrera pàgina: Amy W.
Després satisfet el va guardar a l’arxivador junt amb els del Jimi, la Janis, el Jim, el Kurt, el Brian...

EL FANTASMA DEL MERCAT COBERT

He trepitjat la reixa de forja que amaga un brollador, en la qual si representa, com a homenatge,  la silueta de l’antic mercat cobert d’estil modernista que hi va haver en aquesta plaça al tombar del segle XX.  I al fer-ho s’ha fet el silenci. I tot s’ha aturat.  Els coloms que, espantats per la canalla que juga a la vora havien alçat el vol, ara romanen inerts a l’aire, els nens estàtics miren una pilota suspesa i l’aigua del sortidor sembla glaçada; un cambrer aturat a mitja passa, sostén la safata en un equilibri impossible i la botiguera de l’òptica s’agafa a una escombra que, immòbil, acarona un núvol de pols en estranya suspensió. Tot sembla una postal. Una imatge antiga en color sèpia  que a poc a poc es desdibuixa.

La plaça s’ha buidat de cop, i acte seguit, amb la rapidesa que un tramoista canvia d’escenari, l’omplen els carros plens de sacs d’arpillera i bocois de vi, els carreters a la vora, malparlen i esgoten els cigarrets de picadura i un brogit de gent envolta l’edifici octogonal que ara presideix la plaça. Les peixateres criden les excel·lències de la seva mercaderia, un hortolà espanta les mosques d’un cove de vímet ple de préssecs de vinya i una carnissera grassa  obra amb un tallant uns caps de xai per fer a la brasa mentre a la vora una àvia escura quatre rals d’un rònec moneder.

Un estrany pessigolleig em recorre l’espinada al sentir les olors que m’inunden, de sardina de la costa, de cireres de cor de colom, de palla fresca i fems de cavall, de fum de tabac i cafè de mitjó, de bacallà sec i arengada de caixó. 

Una gitana se m’acosta i em demana la mà.

-Li dic la bonaventura senyor?-

Jo em deixo fer, embadalit.

-Faci, faci...-

Amb uns dits ennegrits em ressegueix les línies de la mà i obre uns grans ulls, em mira i diu.

-Vostè no hauria de ser aquí. Faci el favor de tornar per on ha vingut, però abans doni’m la voluntat, amb sis rals seré ben pagada.- i em pica l'ullet.

Després, d’un clatellot he tornat al present. Era la xicota que irada em deia.

-No escoltes mai el que et dic, on eres?

-Al passat, reina, al passat -

No m’ha tornat a parlar.

SETZE PARAULES

Una colla d'aprenents, afeccionats a la escriptura ens hem proposat un divertit joc: Es tracta d’escriure un relat que contingui les setze paraules triades a l’atzar entre tots i, si pot ser, que tingui certa gràcia. Aquest és el meu.


LA TRANSMUDANÇA D'EN PALOP

En Palop era un home maltractat. Feble, indecís, covard i somnàmbul que transitava per la vida amb el cap cot, menat a cops com els animals de tir, dominat per la seva dona, alta, grassa i lletja, que li passava un pam i que tenia unes mans com paelles de fer l’arròs. Helga es deia i era filla d’un oficial de la SS destinat a Auschwitz a qui van fer fora per massa macabre. L’Helga que havia heretat el pitjor de son pare, estovava a en Palop a diari, per qualsevol cosa destil·lava una violència compulsiva en forma de mastegots i bufetades que queien indefectiblement damunt d’ell. L’únic moment en que la dona se n’estava de pegar-lo, era quan el pobre homenet, víctima del seu somnambulisme, es passejava per la casa esmaperdut, remenant calaixos, posant-se una corbata aquí, traient-se-la allà, sortint al jardí, agafant la regadora i regant un arbre que feia anys que era mort. S’encantava mirant un núvol i quan aquest, esvaint-se, destapava una lluna plena deia senyalant-la: mira, Mart  i somreia com un babau. La seva dona se n’estava de pegar-lo sí, i l’atent lector es preguntarà, perquè? Perquè es reprimia una fera tan despietada només en aquelles circumstàncies? Doncs per por. Havia sentit a dir a unes avies seves, tarotistes i quiromàntiques, que els somnàmbuls són, en realitat, ànimes de l’infern que posseeixen les persones mentre aquestes dormen, fan ús del seu cos contra la seva voluntat, en favor d’interessos diabòlics i que si mai es despertava a un somnàmbul hi havia el risc que s’escapés el dimoni que duia a dins i posseís la persona més propera. Això i res més és el que feia que l’Helga no aprofités la inconsciència d’en Palop per estomacar-lo encara més.  

I en Palop això ho sabia. Era fàcil de saber, tant sols havia de portar un control dels blaus i morats que duia abans i després de dormir. N’era conscient, però mai va saber aprofitar-se’n, es conformava de saber que mentre circulava adormit la seva dona no el pegava, un blau menys, pensava l’innocent.  Una nit però, això va canviar. Després que la seva dona li estampés un plat de sopa bullint a la cara al mateix temps que li donava un clatellot amb aquelles mans de ferro que tenia, en Palop va dir, s’ha acabat.  I decidit, va fingir estar somnàmbul, s’aixecà a mitja nit, és va posar una corbata de llunes damunt la samarreta imperi i amb calçotets de cotó pel camal esbocat dels quals li vessava gronxant-se ara un ou, ara els dos, va sortir al carrer amb pas lent i els braços estesos endavant, sense vacil·lar ni un moment, regatejant obstacles amb els ulls mig clucs i mirant de reüll l’Helga, que el seguia de prop. Tres cruïlles més enllà de la casa on vivien, en Palop s’aturà de sobte i darrera seu ho feu l’Helga que ja estava més acollonida del que havia estat mai abans, doncs en els seus passejos onírics en Palop no havia passat del jardí. Van transcórrer uns minuts i just quan ella, nerviosa, anava a tocar-li l’esquena,  ell es va girar d’una revolada i amb la boca oberta de bat a bat li va clavar un crit descomunal a un centímetre de la cara. Un crit felí, ferotge, que li va sortir de la més insondable víscera, arrossegant tota la rancúnia acumulada durant tants anys, un crit pudent i humit que li transfigurà la cara i que va fer que l’Helga fugís esporuguida com si hagués vist un dimoni mentre, la llum d’un fanal pròxim feia brillar l’únic ullal que li quedava a en Palop, ja que l’altre li havia fet saltar ella d’un cop de puny feia ja uns quants anys.

I després en Palop, sol al mig del carrer, gairebé nu, es va posar a riure, es va recargolar de riure embogit per l’adrenalina. I per primer cop en molt de temps, després d’actuar com una bèstia, es va sentir com un home.

Aquella nit va dormir en una pensió propera, va compartir habitació amb un baliga-balaga alcohòlic a qui va explicar la seva proesa i amb qui es va partir, bevent a morro, una ampolla de cassalla barata després que aquest l’admirés com un ídol i alabés la seva gesta a canvi d’una estona més de borratxera en aquell forat anàrquic on van acabar la nit.

L’endemà en Palop es va despertar suat, amb el cap tèrbol, però amb una mena de felicitat renovada que espurnejava dins seu com un peix viu dins un puny clos. Va mirar per la finestra i entre els arbres va veure la llum del sol com no l’havia vist mai, de colors i titil·lant com quan era petit i feliç mirant-la a través d’un calidoscopi.

 

CALIDOSCOPI

                                                        Fotografia baixada de Viquipèdia

Va mirar a l’interior del calidoscopi i ja no en va voler sortir mai més. Ara és contorsionista en un circ de cristalls i vidres de colors.

DIARI D'UNA INVASIÓ SUBTIL ( VIII i últim )

Diumenge. Dia 1er.

M’ha despertat el silenci. Un silenci anormal, absolut i premonitori, que ni els ocells s’atrevien a trencar. He cridat al Calders, a La Plata, a les bessones... però les meves paraules han ressonat per les parets de la casa buida, ningú enlloc omplia res.  A la cuina, però, una cafetera  acabada de fer, omplia d’olor de cafè l’ambient al costat d’un bol ple de magdalenes, al jardí les hortènsies havien florit inexplicablement i damunt la taula del porxo un clavell vermell es marcia  mentre a la gramola  sonava un tristíssim tango de Gardel. 

DIARI D'UNA INVASIÓ SUBTIL ( VII )

Dissabte. Dia 7e.

Ja ho he decidit,  el meu esperit emprenedor m’ha fet veure que el millor era que obrís una llar d’avis, un original geriàtric, al cap de vall la casa ho permet i amb poques reformes ho tindria resolt, a més, segur que per aquestes situacions l’estat dona alguna subvenció i tot.

Per celebrar-ho he obert i ventilat la sala gran i he anunciat ball de festa per aquest vespre. Les bessones han preparat  brioixos salats i pastes seques, en Balaguer i en Calders han arreglat una gramola que feia una pila d’anys que no sonava, i han tret la pols a un munt de discos vells, en Sans i La Plata han fet centres amb flors de tardor i falgueres i han penjat garlandes i Mikolai ha afinat un acordió que guardava al seu bagul per a les grans ocasions.

El ball ha resultat un èxit, he estrenat un jersei preciós amb quatre mànigues, hem vist plorar Mikolai mentre tocava amb l’acordió belles cançons de la seva terra, en Calders i en Balaguer han ballat fins a no poder més amb les bessones agafades al coll, ball del fanalet inclòs i en el moment més càlid de la nit se m’ha acostat La Plata, vestida  amb una falda cenyida amb un gran tall al costat per on s’entreveia una cama folrada de malla negre,  amb un clavell vermell als llavis i hem ballat un tango de Gardel memorable. Hem brindat amb cava, i la nit, ves per on, se’ns ha fet curta.

DIARI D'UNA INVASIÓ SUBTIL ( VI )

Divendres, dia 6è

Mentre llegia el diari m’ha destorbat el soroll d’unes passes damunt la grava del jardí, i per la finestra he vist acostar-se un senyor més ample que alt, amb gorra de xofer i un bigoti espès i gruixut. Mentre venia m’he atrevit a fer-me apostes sobre la seva procedència.  Pel bigoti hauria dit que era de la Toscana, o potser Cors, però he fallat i ha resultat ser un taxista de Barcelona, de nom Sans, aficionat a les flors, que ha decidit vendre’s el taxi i jubilar-se, a casa meva, és clar. L’he deixat passar, què havia de fer?

A la tarda m’ha demanat els estris de jardiner i m’ha renyat per tenir les hortènsies tant descuidades,  després amb un somriure sota el bigoti m’ha donat un copet a l’esquena i m’ha tranquil·litzat dient-me que quan arribés la primavera no hi hauria flors tan boniques en tota la comarca i s’ha posat a remenar la terra, mentre xiulava una cançó de la Núria Feliu.  

DIARI D'UNA INVASIÓ SUBTIL ( V )

 Dijous. Dia 5e.

Havent dinat, i mentre preníem un dels excepcionals cafès d’en Calders, ha arribat La Plata, una argentina de cames infinites i ulls negres com la culpa. Casada i separada per tres vegades, ens ha explicat que era professora de tango però que ja no tenia edat, i li havien arribat veus d’aquest lloc, on el retir resultava tant extraordinari i que havia decidit  venir-hi. En Balaguer l’ha ajudat a pujar les maletes, mentre li explicava no sé què d’un parent seu que va emigrar a Buenos Aires. Jo ja no he dit ni piu.

Hem sopat  plegats, una sopa de col i remolatxa deliciosa que ha preparat Mikolai, típica del seu país i després hem encès el foc a terra i com una gran família ens hi hem reconfortat. Les idèntiques Oliana i Olivella, que no paren de fer mitja, m’han assegurat que m’ordirien, a quatre mans, un jersei de llana bona. Jo mirant-me’ls a tots, reunits a la vora del foc, he pensat que això ja començava a semblar La Columna Internacional.

DIARI D'UNA INVASIÓ SUBTIL ( IV )

Dimecres. Dia 4rt.

Quan he baixat a esmorzar ja s’havien acabat les magdalenes però les persianes feien més goig que noves. La resta del dia a transcorregut amb total normalitat, si és que això encara és possible, però quan ja fosquejava s’ha presentat la Mikolai, una àvia ucraïnesa d’ulls clars,  més alta que jo, forta com un roure i arrossegant un bagul tan gran com ella,  m’ha clavat els ulls de color de plom i m’ha dit que era filla d’una casta de cosacs dels Carpats i que des de que el seu país va assolir la independència que no s’hi sentia bé, s’havia fet gran, trobava a faltar aquella cosa soviètica i li calia canviar d’aires. Sense discutir, l’hi he deixat triar habitació per una simple qüestió de pes i d’estatura.

Després de sopar ens ha captivat  explicant-nos que de jove havia conegut a Nicolai Gógol, i que una sola nit va ser suficient per enamorar-se’n perdudament, tanta va ser la passió que fins hi tot va fer-la sortir en una de les seves novel·les. Això, es clar, no tothom s’ho ha cregut.    

DIARI D'UNA INVASIÓ SUBTIL ( III )

Dimarts. Dia 3er.

Hem dinat tots tres junts, després en Calders ha fet cafè, el fa boníssim i en Balaguer m’ha explicat que els llistons que sustenten les persianes s’hauran de canviar, però que no m’hi amoïnés que quedarien com noves.

Atordit per tot plegat he decidit evadir-me una estona a la sala d’estar, amb la intenció de llegir, però no ha estat pas possible doncs assegudes al meu sofà, fent mitja, he trobat dues padrines bessones, menudes, d’ulls vius i ulleres penjades al cap de vall del nas. Abans que pogués dir res s’han presentat, Oliana  i Olivella, cosidores de tota la vida, ara jubilades, solteres i sense compromís. M’han promès que no em serien molèstia, que amb poc es conformaven  i que amb el meu permís s’ instal·laven  a l’habitació del darrera.

No he sabut dir res, tan dolces i petites com dues panses i més bones que un vi d’Alella, qui s’atreviria a fer-les fora?

DIARI D'UNA INVASIÓ SUBTIL ( II )

 

Dilluns. Dia 2on.

M’han despertat veus al pis de baix, era tard, ahir em va costar adormir-me. A la saleta, en Calders estava parlant animadament amb un home, alt i prim, de cabells blancs i escassos que duia la meva bata damunt d’un pijama també  meu.

Bon dia mestre i vostè qui és?  –Li he preguntat  irat i desafiant–.

Bon dia jove, em dic Balaguer, soc fuster jubilat i crec que hi estaré prou bé en aquesta casa.

Però què voleu dir que hi estareu bé?  això és casa meva, em preneu la intimitat i la roba de nit. Què us heu cregut?

Va home, no s’ho prengui així,  –m’ha volgut calmar en Calders–  compartirem habitació, som bona gent i amb prou feines li farem nosa. A més en Balaguer, ha promès que li arreglarà les persianes que, tot sigui dit, ja els hi toca.

Han seguit parlant  tranquil·lament  mentre jo esmorzava astorat.

Des d'avui i fins diumenge que ve, penjaré cada dia una curta crònica del relat en forma de diari amb el qual he guanyat el 12è Certamen literari  Premi Ciutat de Sant Andreu de la Barca, en la modalitat de relat curt en català. Aquest certamen l'organitza el Fòrum Cultural Gaspar de Preses forumgaspardepreses.blogspot.com i l'Ajuntament de Sant Andreu de la Barca, entitats a qui agraeixo el premi i la iniciativa.

DIARI D'UNA INVASIÓ SUBTIL    ( I )

Diumenge. Dia 1er.

Només despertar he tingut la certesa que alguna cosa grossa havia de passar. Una olor de cafè omplia l’ambient i això no passava des que visc sol. He baixat a la cuina i m’he trobat un avi, menut i arrugat, assegut a taula, prenent cafè i menjant-se les meves magdalenes. M’he fregat els ulls, pensant que  era cosa de la son, però no.

Bon dia  –m’ha saludat l’home amb naturalitat–  ha dormit bé?

Què representa això? Qui sou vos?  –He cridat amb certa irritació–.

Em dic Calders, sóc jubilat i m’acabo d’ instal·lar. Aquesta casa és prou gran, a vostè li sobre espai i li falta companyia i jo sóc un pobre vell sense família ni llar.

He pensat que no havia conegut mai ningú tan barrut, i he estat a punt de cridar a la policia,  però el pes de l’argument m’ha fet donar-li la raó, la casa és gran i a mi fa temps que em cau al damunt.

ART EFÍMER

                                                                      fotografia de Ricard Closa

Maldestres mans han modelat,

la mutilada figura.

Ignorada a la intempèrie,

degota la pell de fang.

Es quarteja i s’esquerda,

la carn de terra crua.

 

 

 

209è joc literari.

Aquest cop en Jesús M. Tibau ens demana que ens preguntem com viu un xiquet/a de dos anys el seu primer dia al circ. Te'n recordes?  Gràcies per tornar-nos a la infantesa.

http://jmtibau.blogspot.com/2011/06/209e-joc-literari.html

La Martina, asseguda a la falda de la seva mare, reia per fora i plorava per dins. Era el primer cop que hi anava i estava fascinada. Mai abans havia vist res igual.

En mig del cercle d’arena, il·luminat per un intens canó de llum,  un home vestit amb una samarreta vermella que gairebé li arribava als peus, sabates grans, un gran nas vermell, els cabells ataronjats i rinxolats com una escarola i aquells ulls grans i vius, arrossegava una cadira amb una mà i agafava amb l’altra una guitarra, en silenci. I en silenci intentava una vegada i una altra posar un peu damunt la cadira, per recolzar-se la guitarra i sonar. Senzill propòsit que no aconseguia. Pujava i baixava de totes les maneres imaginables, udolant tristament d’aquella manera que només ell sabia fer. 

La Martina reia i reia, però els udols d’aquell pallasso li travessaven  l’ànima.

Ara, cada nit, quan ningú la veu, la Martina que ja s’ha fet gran, es posa un nas vermell, surt al terrat i de cara a la lluna, udola com el vell clown i amb aquell neguit d’infant, riu per fora i plora per dins.

DESCONSTRUCCIÓ.

 Amb el pols ferm va anar posant-les

una al costat de l’altra,

amb la inclinació adequada,

cuidant que la distància fos la precisa,

Amb cura,

hi disposà al damunt un primer pis

amb la mateixa inclinació,

precisió i mà ferma.

Encara ni quedaren suficients

per aixecar-ne un segon

i un tercer pis,

vigilant d’aconseguir l’equilibri,

compensant bé les forces,

sabia que si no ho feia així

corria el risc de esfondrar-ho tot.

Després de molta tensió,

ho aconseguí

i ho culminà amb un quart pis,

amb el qual tancava l’obra.

Satisfet ho contemplava,

quan un terratrèmol

8’9 a l’escala de Richter

ho esmicolava tot.

Amb estrèpit de cartró

se n’anaven en orris

en un instant

totes les cartes de la baralla,

només quedaven dempeus

una sota, la de copes

i el rei de bastos..

ÀNGELA MARIA

No s’ho podia treure del cap. L’havia tornat a veure després de tants anys, amb aquelles barbes i melenes, la mirada clara i profunda i aquell posat de bona persona. Alguna cosa però, la va desconcertar, potser el porret als llavis, potser la cervesa a les mans o potser va ser que aquest cop, Jesús, li va picar l’ullet.
 

Gràcies a l'Uri per la foto, un plaer, com sempre. 
(http://urieldepuente.blogspot.com)

205è joc literari

 Un nou joc literari de "Tens un racó dalt del món", com sempre suggerent, m'ha inspirat aquest senzilla i curta història. Gràcies Jesús per provocar-ho.

http://jmtibau.blogspot.com/2011/05/205e-joc-literari.html

Recordo que li deien el Viatger i solia passar cada primavera puntual com un rellotge suís. Baixava pel turó de l’est, travessava la plana per entre el verd de l’ordi esquitxat de roselles, entrava al poble per la font vella, resseguia el carrer Major saludant a tothom i sense parar s’allunyava fins a perdre’s dins la roureda de l’oest, més enllà de la creu de terme. Sempre al mateix pas, sense aturar-se per res, marcant la cadència amb el dring d’una petita esquella que duia penjada del coll. Com si li donessin corda.

Una vegada en veure’l aparèixer m’hi vaig acostar i el vaig seguir una bona estona, saltironant al seu costat per seguir les llargues passes que feia. Ell no deia res, només em somreia i jo, tímid infant, me’l mirava encuriosit. Finalment em vaig atrevir a preguntar-li:

Perquè camineu sempre sense parar?  

Em va mirar i em va dir:

Per que jo moc el món. Aquesta bola immensa es belluga perquè jo la desplaço a cada pas que faig, totes les passes iguals, com igual és la durada de cada segon, de cada minut, jo faig que després del dia vingui la nit, i després una altra vegada el dia. L’estiu després de la primavera i l’hivern darrera la tardor.

Jo, que no vaig saber si creure-me’l, vaig pensar en el ratolí de l’escola, corrent dins la roda sense parar, empaitant no sé ben bé què.

Ara de gran el recordo cada cop que, al gimnàs, camino sense moure’m de lloc damunt de la cinta, igual que el ratolí i penso que potser sí que, si el món no s’ha aturat és perquè el Viatger encara camina al ritme de l’esquella.

 

CRISTINA DE LES DUNES

Li agrada notar la sorra esmunyir-se entre els dits dels peus, li agrada notar-la calenta per fora i fresca per dins, li agrada tant córrer dunes avall que tant li fa que uns metres darrera seu l’empaiti aquella guineu d’orelles llargues i esmolades.

Inspirat en una fotografia de Francesc Rodríguez. Gràcies.